La ‘síndrome de l’accent estranger’, és a dir, quan una malaltia o un tractament canvien la manera com parla una persona, és un dels fenòmens més estranys i alhora més espectaculars de la medicina. En un article a ‘The Conversation’, els professors Johan Verhoeven, de la Universitat de Londres (Anglaterra), i Stefanie Keulen, de la Universitat Lliure de Brussel·les (Bèlgica) exposen quines són les explicacions que s’han donat a aquest fet tan excepcional.
Un fenomen conegut des de 1907
Un home nord-americà parlant amb accent irlandès després d’un tractament pel càncer de pròstata, el cantant londinenc George Michael parlant amb accent del sud-oest d’Anglaterra en sortir d’un coma causat per una pneumònia… Els casos d’aquesta síndrome són força coneguts per la seva espectacularitat i van ser descrits per primer cop el 1907 quan Pierre Marie, un neuròleg francès, va documentar el cas d’un home de París que, després d’un ictus, va començar parlar amb accent d’Estrasburg.
Des d’aleshores se n’han registrat uns 200 casos, un volum important però que, en perspectiva, fan que aquesta síndrome sigui una condició extremadament rara. L’accent sovint es descriu com a “incontrolat” i els pacients, ni que ho intentin, no poden deixar de parlar d’aquesta manera. En alguns casos, seguint una teràpia intensiva durant molt de temps, es pot aconseguir revertir, però hi ha persones que han conservat el ‘nou’ accent fins la mort. En altres, però, hi ha hagut recuperacions força ràpides.
Danys cerebrals, problemes psicològics… diverses causes
Pel que fa a les causes, sembla que el més habitual són els danys cerebrals, com ara els que pot causar un ictus. De fet, és ben conegut que aquest accident cardiovascular pot causar problemes de la parla i de la llengua molt diversos, però la síndrome de l’accent estranger continua sent un dels menys habituals. Entre les altres causes hi ha factors que afecten l’estructura del cervell com ara tumors, encefalitis, esclerosi múltiple i algunes demències.
A més, però, també hi pot haver factors psicològics que contribueixin a aquesta síndrome o, més aviat, a una de separada: la síndrome de l’accent estranger psicogènic. Aquesta distinció es va fer el 2005, quan es va identificar el cas d’una parlant de neerlandès que tenia un accent francès molt fort d’ençà que havia estat a punt de ser atropellada per un cotxe. No es va trobar cap dany neurològic però, en canvi, els resultats dels tests psicològics apuntaven a problemes importants. Al cap de 10 anys, la dona va recuperar el seu accent neerlandès original.
Un problema per a les persones que la pateixen
Encara n’hi ha, a més, una altra versió, la síndrome de l’accent estranger mixta, en què l’origen de l’accent és el dany cerebral però que, on, després, els afectats comencen a canviar les paraules que fan servir per crear una personalitat estrangera més convincent. És el cas d’una pacient nord-americana que va començar a tenir accent britànic després d’un ictus i va començar a fer servir paraules pròpies d’aquell accent. Pel que deia, era molt més fàcil que la prenguessin per anglesa que no pas explicar què li havia passat.
Aquest problema, recorden els investigadors, pot ser molt dur per als pacients perquè perden el seu propi accent, un tret important de la personalitat. Els autors recorden un cas de 1947 en què una dona noruega, ferida a cap durant un bombardeig a la Segona Guerra Mundial, va començar a parlar noruec amb accent alemany, un fet poc agradable tenint en compte els esdeveniments dels anys anteriors. De fet, fins i tot hi havia botigues on no la volien atendre.
