Una xarxa de regions cerebrals que s’activa quan es produeix l’efecte placebo coincideix amb l’objectiu d’algunes teràpies contra la depressió que es basen en la seva estimulació, segons un estudi publicat a la revista ‘Molecular Psychiatry’ que mira d’aprofitar els beneficis de quan un pacient “espera” que el seu estat millori.
Aquest treball pot ajudar tant en la comprensió dels factors neurobiològics implicats en l’efecte placebo com en la manera com s’interpreten els assaigs clínics de tractaments d’estimulació cerebral, a més d’obrir la porta a fer servir aquest efecte per tractar algunes malalties.
Alguns estudis recents apunten que l’efecte placebo té un fonament neurobiològic, i s’han identificat alguns patrons de canvis al cervell que són comuns en les persones que experimenten aquest fenomen. L’autor de l’estudi, el doctor Emiliano Santarnecchi de l’Hospital General de Massachusetts, als Estats Units, va veure en els estudis d’estimulació cerebral contra la depressió una manera d’aprendre més sobre l’efecte placebo.
L’estimulació magnètica transcranial (TMS) és un tractament no invasiu consistent a fer arribar impulsos electromagnètics al cervell i ha donat prou resultats com per ser aprovat com a teràpia. De fet, fins i tot s’està estudiant el desenvolupament d’aparells d’estimulació del cervell profund, fent servir implants. En vista d’això Santarnecchi i el seu equip van repassar els estudis per crear un mapa de regions activades per l’efecte placebo i els van comparar amb les dades obtingudes en estudis i assaigs d’aquests tractaments d’estimulació, identificant algunes zones que s’activen en tots dos casos.
Aquesta coincidència és molt important a l’hora d’identificar els efectes de l’estimulació cerebral ja que, als assaigs, tant els qui reben el tractament com els que no poden millorar, en el segon cas només per l’efecte placebo, i això pot confondre els resultats, especialment tenint en compte que el fet de rebre (o no) estimulació cerebral, amb aparells i en un quiròfan, produeix més sensació de que “s’està fent alguna cosa” que no pas prendre una píndola.
Si l’estimulació del cervell i l’efecte placebo activen les mateixes zones del cervell, però, els seus beneficis podrien estar-se sumant i, per tant, és difícil saber quina part de la millora s’ha d’atribuïr a cada factor. La conclusió, doncs, és que caldria dissenyar els assaigs de manera que fos el més fàcil possible separar l’estimulació de l’efecte placebo per poder-ne distingir els potencials.
D’altra banda, els resultats de l’estudi també apunten que l’efecte placebo podria tenir molts efectes positius si s’aconseguís entendre, modular i fer servir a voluntat, activant les regions del cervell que el fan funcionar per reduir els símptomes d’un bon número de malalties. Ara mateix, Santarnecchi i el seu equip estan mirant de dissenyar assaigs que puguin aïllar l’efecte placebo i, amb sort, trobar maneres d’utilitzar-lo per a la medicina.
