L’activitat i l’exercici físic que fan els pacients de malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i la seva capacitat de fer-ne estan condicionat, sembla, amb la densitat de població, la longitud dels carrers de vianants, el pendent o els nivells de diòxid de nitrogen a què estan exposats, segons un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i que ha estat publicat a la revista ‘Environmental Research’.
Resultats clars i amb implicacions evidents
Segons els resultats obtinguts pel centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, una major densitat de població s’associa a menys passes donades pels pacients d’MPOC, com també a més sendentarisme i menys capacitat d’exercici, una associació que també va ser més forta en persones amb símptomes de depressió. Una major longitud de carrers de vianants, en canvi, es va relacionar amb més passes i menys sedentarisme; un pendent més pronunciat amb una major capacitat d’exercici i, en el cas dels nivells més alts de NO2, amb més sedentarisme i dificultats per a l’activitat física.
Per tot això els investigadors conclouen que aquests factors ambientals s’haurien de tenir en compte en els contactes clínics amb pacients i a l’hora de desenvolupar polítiques de planificació i transport urbà que promoguin l’activitat física en persones amb malalties cròniques. Les recercques en entorns urbans, afirmen, sovint han ignorat aquestes persones que, a més, actualment són un 35% de la població urbana europea.
Estudi en una malaltia crònica concreta
En el cas de l’MPOC, es caracteritza per una limitació progressiva del flux d’aire que fa que costi respirar i limita la capacitat de realitzar activitat quotidianes. Els pacients solen ser menys actius ja des de les primeres fases de la malaltia i, de retruc, aquesta inactivitat afecta negativament el seu pronòstic. És per això que se’ls recomana fer activitat física i, per tant, conèixer i comprendre els factors aliens a la malaltia que poden afectar els seus hàbits és molt important.
L’estudi tenia l’objectiu d’estimar, en pacients amb MPOC de lleu a molt greu, l’associació entre l’entorn urbà i tres paràmetres: activitat física objectiva (passos diaris i temps de sedentarisme), l’experiència d’activitat física (dificultat percebuda) i capacitat d’exercici funcional (distància recorreguda en 6 minuts de marxa). El treball es va basar en dades de 404 pacients d’un estudi dut a terme a cinc municipis costaners catalans (Badalona, Barcelona, Mataró, Viladecans i Gavà), dels quals el 85% eren homes, tenien una edat mitjana de 69 any i caminaven 7.524 passes diàries.
Per estimar els factors ambientals urbans a què estaven exposats, es va emprar la seva adreça residencial geocodificada, per obtenir la densitat de població, la longitud dels carrers de vianants del voltant, el pendent del terreny i l’exposició anual al soroll del trànsit rodat, el diòxid de nitrogen (NO2) i les partícules. Així, es van poder establir quatre associacions clares.
Associacions molt interessants
El primer, que Maria Koreny, primera autora de l’estudi, considera “cridaner”, és que una major densitat de població s’asocia a pitjors resultats d’activitat física i capacitat en pacients amb MPOC. “Es pensava que la densitat podia tenir un efecte estimulant”, explica, per l’associació a més botigues i serveis i a millor transport públic, però quan és molt alta, com per exemple a Barcelona, d’on eren el 46% dels pacients, pot tenir efectes negatius perquè “augmenten els perills del trànsit, el fum i el soroll”. A més, es va observar que l’efecte negatiu de l’alta densitat de població s’accentuava en pacients amb símptomes de depressió, potser per la vergonya que els poden causar símptomes com la dificultat per a respirar o per a caminar en públic.
Pel que fa a la longitud dels carrers de vianants, que l’estudi relaciona amb més passes donades i menys temps de sedentarisme, Koreny explica que hi ha “un debat” sobre si fomenta directament caminar més o si l’associació es deu al fet que redueix la contaminació atmosfèrica, per bé que això darrer no té el suport de les anàlisis d’aquest estudi. La tercera associació, que relaciona un pendent més pronunciat amb més capacitat d’exercici, fa pensar a Koreny que els pacients que viuen en barris amb turons “poden beneficiar-se d’un efecte d’entrenament continu”.
Finalment, l’estudi mostra que uns nivells més alts de NO2 s’associen a un major temps de sedentarisme i a l’experiència de més dificultat en l’activitat física. Es creu que més contaminació pot augmentar la dificultat per a respirar dels pacients que, per evitar la sensació de falta d’aire, redueixen l’esforç. Això, de retruc, condueix a un desacondicionament muscular i cardiorespiratori. En canvi, ni la contaminació per partícules ni l’exposició al soroll no es van associar a l’activitat física ni a la capacitat d’exercici.
Dades que indiquen factors a tenir en compte
Aquestes conclusions, afirma Judith Garcia-Aymerich, última autora de l’estudi i cap del programa de Malalties No Transmissibles i Medi Ambient d’ISGlobal, “tenen implicacions per a la recerca, la gestió clínica i la política sanitària urbana”. Així, continua, poden permetre “desenvolupar estratègies per promoure eficaçment l’activitat física en els pacients amb MPOC”, com per exemple aconsellar caminar en barris en turons i en zones i hores menys contaminades. A banda apunta, serà “interessant” explorar el “probable paper ‘utilitari’ dels carrers de vianants”, així com les característiques de l’entorn a microescala –com la disponibilitat i estat dels bancs– i com es poden integrar a les intervencions per promoure l’activitat física.
L’equip investigador, d’altra banda, assenyala la importància d’abordar els sentiments de vulnerabilitat dels pacients de malalties cròniques, com la falta d’aire o la vergonya de veure limitada la seva mobilitat per l’MPOC, ja que poden contrarestar els factors ambientals positius. “Cal abordar aquest possibles obstacles”, rebla Garcia-Aymerich, “especialment en aquells pacients amb problemes de salut mental”.
