Un equip internacional d’investigadors ha descobert quin és el gen responsable de la síndrome de Goldenhar. En un article publicat a ‘Nature Communications’, els científics expliquen com hi ha variants patògèniques del gen FOXI3, responsable del desenvolupament de les orelles, que poden causar aquesta malaltia congènita rara, que es caracteritza per malformacions a diverses parts de la cara. A més, l’estudi també ha permès identificar els modes de transmissió de la malaltia en cas que aquest gen en sigui el responsable.
Una síndrome que causa malformacions de severitat variable
Batejada per Maurice Goldenhar, que va descriure per primer cop la síndrome el 1952, aquesta displàsia oculo-auriculo-vertebral és molt poc habitual i causa asimetria facial, malformacions dels sistemes ocular i auditiu i també anomalies a la medul·la espinal, que a vegades causen problemes cognitius. Es produeix en un de cada entre 3.500 i 5.600 naixements i la seva expressió i severitat varia molt entre cada individu afectat.
La síndrome és causada per mutacions que apareixen durant el desenvolupament fetal, però no hi ha gaire informació sobre si són espontànies, si hi ha una forma heretada i quins són els modes de transmissió i els mecanismes moleculars involucrats. És per això que aquesta nova recerca aporta onus elements per entendre la malaltia, especialment per la identificació del gen FOXI3, que té variants patogèniques relacionades amb una forma de la malaltia.
Una variant de què calen dues còpies
Aquest gen té un paper importantíssim en el desenvolupament de les orelles, produïnt una proteïna que actua com a factor de transcripció, controlant l’expressió d’altres gens per començar a formar-les. Per determinar-ne el rol, els investigadors van fer servir els perfils genètics d’una família amb un nivell alt de consanguinitat i que formen part d’un gran projecte de recerca en malalties rares.
D’aquesta família, dos germans tenen la síndrome però els altres quatre no. Aquests dos són els qui tenen dues còpies de mutacions patogèniques del gen FOXI3 mentre que altres membres només en tenen una i no pateixen la malaltia. Així doncs, sembla clar que cal heretar una mutació patogènica del gen de cada progenitor perquè es desenvolupi aquesta forma de la síndrome, en el què es coneix com a herència autosòmica recessiva.
Una variant ‘inofensiva’ que també contribueix a la síndrome
Per veure si les variants del FOXI3 estan involucrades sistemàticament en la síndrome, també es van analitzar els perfils genètics de 670 pacients d’Europa i la Xina, identificant 18 variants a 21 pacients. Així doncs, sembla que el FOXI3 només és un dels gens que pot causar-la, específicament en la forma observada en els pacients de l’estudi.
El sorprenent, però, és que la forma d’herència, en molts altres casos, és autosòmic dominant, és a dir, que només cal dur una còpia del gen defectuós perquè es manifesti. Pel que sembla, hi ha una variant funcional i força habitual del gen FOXI3 que, en combinació amb una còpia severament mutada, també la causa. Els models en ratolins han demostrat aquesta darrera teoria, aportant pistes crucials per entendre la síndrome i també per explicar com pot prendre tantes formes diferents.
