La manera com ens sincronitzem amb un ritme és un indicador de com de bé ens sincronitzem amb altres persones. Aquest descobriment sorprenent, fet per un equip d’investigadors de la Universitat Dartmouth (Estats Units), ha estat publicat a la revista ‘Scientific Reports’ i apunta a que hi ha una relació clara entre aquestes dues formes de sincronia que, aparentment, semblen tan diferents.
Donant resposta al debat sobre la sincronia
Fins ara, alguns estudis havien demostrat que el patró de dilatació de les pupil·les de persones que parlen entre elles se sincronitzen de manera espontània, un senyal d’atenció compartida. Els responsables d’aquest nou estudi, però, volien entendre com pot canviar aquesta tendència a la sincronització entre els individus i mirar de generalitzar el fenomen en diversos contextos, ja que la relació entre els diversos tipus de sincronia ha estat molt discutit.
Els resultats han estat sorprenents: la manera com les pupil·les es dilaten i es contreuen seguint un ritme sonor serveix per predir de quina manera es comportaran a l’hora de sincronitzar-se amb una altra persona. Així doncs, sembla que hi ha algun tipus de mecanisme subjacent, que de moment desconeixem, que uneix moltes de les coses, aparentment diferents, que anomenem ‘sincronia’.
Un estudi en dues parts
El treball està compost de dos estudis. Al primer, els participants van escoltar una sèrie de tons i se’ls va demanar que indiquessin quins eren més suaus alhora que es monitoritzava la resposta de les seves pupil·les. L’experiment es va dur a terme en nou sessions separades en moments diferents del dia, però es van trobar variacions individuals consistents al llarg del temps, una mena de ‘signatura sincrònica’ de cadascú.
En el segon estudi, es va dur a terme el mateix experiment però també es va fer que els participants escoltessin gravacions de quatre històries emotives alhora que se’ls monitoritzaven les pupil·les. A més, les pupil·les dels qui van enregistrar les històries també van ser monitoritzades mentre les llegien. Així, els investigadors van poder veure com se sincronitzaven les pupil·les de qui llegia i qui escoltava les històries.
Resultats clars i que generen més preguntes
Els resultats apunten clarament que, com millor se sincronitzaven les pupil·les dels participants amb el ritme, millor ho feien, també, amb les pupil·les de la persona que els explicava la història. Això, a més sense tenir-hi contacte visual, cosa que descarta que es tractés només de mimetisme.
Així doncs, sembla clar que la sincronia metronòmica i la de l’atenció complexa compartida tenen un vincle, un fet molt interessant i que genera moltes preguntes, especialment pel que fa a la variació d’aquesta sincronització entre persones. I si els músics sincronitzen millor la seva atenció que altres persones? Per què hi ha ‘súper-sincronitzadors’ i persones que ho fan malament? Els grans sincronitzadors tenen més facilitats per portar-se bé amb altres persones?
Tot plegat són preguntes que, a partir d’una mesura simple, podrien permetre treure moltes conclusions. De fet, fins i tot podrien ajudar en la investigació sobre l’autisme i altres trastorns que no només tenen a veure amb l’existència de problemes d’interacció social sinó també de sincronia.
