Algunes espècies de taurons, com el pelegrí i l’agullat, estan en declivi poblacional a la Costa Brava, i fins i tot pot ser que les mussoles hagin desaparegut a causa de la pressió pesquera en aquesta regió marina del litoral de Catalunya. La coincidència de les zones de pesca amb l’hàbitat natural de distribució dels taurons agreuja encara més el risc de captura accidental dels esquals per les pesqueries. Aquestes conclusions es desprenen de l’article sobre l’estat de les poblacions de taurons pelàgics i de fondària a la Costa Brava publicat a la revista Aquatic Conservation: Marine and Freshwater Ecosystems per Ignasi Nuez i Manel Gazo, investigadors de la Facultat de Biologia, l’Institut de Recerca de Biodiversitat de la UB (IRBio) i l’entitat SUBMON, juntament amb Lluís Cardona, de la Facultat de Biologia i de l’IRBio.
La Mediterrània és una regió marina amb una alta biodiversitat de taurons catalogats com a espècies vulnerables per la IUCN, com és el cas del tauró pelegrí. El declivi progressiu dels taurons a les costes mediterrànies és un procés descrit des de fa temps a la bibliografia científica. L’estratègia vital d’aquests peixos cartilaginosos (condrictis) es caracteritza per una maduresa sexual tardana i unes taxes baixes de creixement i de fecunditat, «unes condicions que els dificulta poder suportar una explotació pesquera intensa, i que els fa més vulnerables que molts peixos ossis (teleostis)», explica el professor Lluís Cardona, membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals (BEECA) i de l’IRBio. La millora de la tecnologia pesquera «ha permès estendre la pesca a més zones, a més fondària i durant més temps. Aquesta interacció amb el sector pesquer ha limitat la supervivència de les poblacions de taurons, tant si són espècies objectiu com captures accidentals», apunta Manel Gazo, professor del Departament de BEECA i de l’IRBio i director de SUBMON.
En el marc del treball, l’equip ha analitzat les captures accidentals registrades per pescadors d’arrossegament i de palangre dels ports pesquers de la Costa Brava. Concretament, s’ha obtingut informació sobre cinc espècies d’esquals de mida gran (més de 200 centímetres): la guilla (Alopias vulpinus), el pelegrí (Cetorhinus maximus), el bocadolç (Hexanchus griseus), el solraig (Isurus oxyrinchus) i la tintorera (Prionace glauca), a més de tres espècies de talla mitjana (90-100 centímetres), com el caçó (Galeorhinus galeus), l’agullat (Squalus acanthias) i les mussoles (Mustelus spp).
Els resultats de l’estudi, que comprenen el període d’octubre del 2016 a juliol del 2017, constaten l’absència de captures de mussoles (Mustelus spp.), «un fet que suggereix la desaparició d’aquest gènere a la Costa Brava, a causa, principalment, de la pressió pesquera. A més, les poblacions d’espècies com el tauró pelegrí i l’agullat es trobarien en declivi», alerta Ignasi Nuez, que és el primer autor de l’article. «Si considerem tots els arts de pesca mostrejats —continua—, la diversitat d’espècies capturades accidentalment és més alta en la flota d’arrossegament, seguida de la flota de palangre de fons, i finalment, del palangre de superfície. Ara bé, la incidència de cada art de pesca no és igual en totes les espècies. Les captures de tauró pelegrí, per exemple, solen tenir lloc quasi exclusivament en l’art d’arrossegament, mentre que la gran majoria de captures de tintorera, solraig o guilla ocorren en els arts de palangre».
Tot i que les captures es produeixen al llarg de l’any amb una freqüència similar, el nombre més gran de captures accidentals està correlacionat amb els mesos càlids de l’any (de maig a octubre), quan la columna d’aigua es troba estratificada. «Segons els pescadors, la coincidència de les zones de pesca amb les zones per on es distribueixen els taurons, juntament amb la creença que la pesca atrau els esquals, són els principals factors responsables de les captures accidentals», subratlla Ignasi Nuez.
L’estudi posa en relleu el coneixement ecològic local (local ecological knowledge, LEK) aportat pel sector pesquer com a element essencial en la metodologia del treball. «Comptar amb la voluntat de col·laboració del sector pesquer ha estat clau a l’hora de tirar endavant l’estudi. El coneixement actual —i sobretot passat— de la presència de diferents espècies de taurons a les nostres costes, així com les zones, èpoques i arts amb què més es pesquen, només ens pot venir del sector pesquer», explica Manel Gazo. «Encara no s’ha trobat una bona manera d’evitar les captures accidentals de taurons, tret de l’aplicació de les polítiques de quotes o algunes modificacions en els arts de pesca», continua. «El que sí que és ben clar és que la solució —quan es trobi— haurà de sorgir tenint en consideració el sector pesquer». Potenciar la formació dels pescadors en tècniques de manipulació i alliberament dels taurons atrapats per l’art de pesca, o incorporar mecanismes de reducció de captures accidentals poden ser opcions per pal·liar la mortalitat dels taurons causada per les pesqueries. La designació d’àrees marines protegides també ajudaria a reduir la pèrdua de biodiversitat, «però avui dia no es disposa de prou informació sobre la distribució espacial de moltes espècies de taurons. Per això, aquesta estratègia corre el risc de ser inefectiva», apunta Ignasi Nuez.
Els taurons són depredadors apicals en els ecosistemes marins, tant costaners com oceànics. El seu rol és decisiu en el control de les xarxes tròfiques, tot i que hi ha una gran diversitat d’espècies i no totes tenen la mateixa rellevància. No obstant això, encara hi ha un gran desconeixement sobre la biologia i l’ecologia dels taurons a la Mediterrània. «Les poblacions de taurons van minvar a la Mediterrània abans que hi hagués una infraestructura científica mínimament desenvolupada per estudiar-los. Per tant, quan els hem volgut estudiar, ja no en quedaven», lamenta el professor Lluís Cardona. «Per tant —detalla l’expert—, avui dia desconeixem quin era el seu paper ecològic, però cal pensar que, ara mateix, un peix de més de 25 cm no té cap depredador a la Mediterrània occidental, a excepció dels humans. Segurament, no passava el mateix quan els taurons eren més abundants, però desconeixem fins a quin punt això era important».
Avui dia, un total de vint-i-una espècies d’elasmobranquis (taurons i rajades) estan protegides per una recomanació de la Comissió General de Pesca del Mediterrani (GFCM), una normativa d’obligat compliment per tots els països mediterranis de la UE per transposició de la normativa als estats membres. «El marc normatiu ja hi és. El que caldria és millorar-ne la implementació per assolir una aplicació correcta de la normativa. Així, és imprescindible millorar la formació del sector pesquer i dels inspectors en matèria de la normativa vigent i de les espècies protegides», apunta Manel Gazo. «A la regió mediterrània no només operen les flotes pesqueres dels països de la Unió Europea, per això també cal donar suport a la resta de països que no tenen infraestructures o control real sobre l’activitat pesquera».
