El pardal comú, l‘ocell més abundant al nostre país, està “en clara regressió”. Així ho afirma el Departament d’Acció Climàtica en una nota de premsa sobre el ‘Tercer atles dels ocells nidificants de Catalunya’, que es va presentar aquest dijous. El projecte, impulsat per l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i publicat per Cossetània, repassa totes les espècies d’ocells de Catalunya, la seva distribució, la població estimada i quines tendències s’han observat els darrers quaranta anys.
A Catalunya hi nidifiquen 233 espècies d’ocells, 17 més que fa quaranta anys i el 39% de les que ho fan a Europa. De totes elles, 124 gaudeixen d’algun tipus de protecció. Pel que fa als numeros totals, hi ha entre 8 i 12 milions de parelles que crien cada any. La més comuna continua sent el pardal comú, amb unes 900.000 parelles, però durant les darreres dècades ha experimentat una regressió important. La segueixen el gafarró, el pit-roig, el rossinyol i el pinsà, amb més de 400.000 parelles. De la resta d’espècies, més de la meitat tenen menys de 2.000 parelles reproductors i, per tant, es consideren escasses. Les que ho són més són l’alosa becuda, l’arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre, amb menys de deu parelles.
A mes, també s’han detectat 9 espècies invasores que es reprodueixen al nostre país de manera regular. La majoria han estat introduïdes com a ocells de hàbia i s’han acabat escapant. És per això, també, que les seves concentracions més grans són a les grans ciutats i les poblacions costaneres.
El coneixement que dóna l’Atles, que s’ha publicat una vegada cada 20 anys des de 1981, “és fonamental per definir polítiques de conservació de la biodiversitat”, comenta Sergi Herrando, director general de l’Atles i investigador del l’ICO i el CREAF. Aquestes polítiques, va explicar, poden ser efectives, com s’ha demostrat amb el xoriguer petit. A més, va declarar que Catalunya és responsable de la conservació de moltes espècies, “com ara les que es troben quasi exclusivament a la península Ibèrica, com el siboc, el picot verd ibèric o el tallarol emmascarat”.
Martí Franch, investigador de l’ICO i un dels principals autors de l’obra, recorda que els tres Atles s’han fet durant l’època de “major avenç del canvi climàtic” i altres grans canvis, com “l’abandonament de les activitats agroramaderes tradicionals”, que ha causat la reforestació de molts espais. Així, s’ha vist que no totes les espècies ho han suportat igual. a les forestals i les urbanes els ha anat força bé, especialment a l’àguila calçada o el picot garser petit, que eren molt escassos i s’han expandit espectacularment.
Altres, però, com el pinsà borroner, especialista en boscos freds i humits, estan patint davallades importants. També estan desapareixent les òlibes, els botxins o les tórtores de bosc, espècies d’espais agrícoles i de prats. A banda del creixement de nous boscos, els afecta la transformació del mosaic agroforestal amb conreus de monocultiu i l’ús de fitosanitaris, pensats per a insectes i petits vertebrats però que acaben afectant, també, el seus depredadors.
Pel que fa a les espècies pròpies de rius i aiguamolls, com el martinet blanc i la polla d’aigua, després d’haver crescut quan es va decretar la protecció de les zones humides, ara han entrat en regressió. En el cas del martinet blanc, per exemple, podria ser a causa de l’escurçament dels períodes d’inundació dels arrossars per controlar l’expansió del cargol poma. Les aus marines, per la seva banda, han resistit, però tenen amenaces importants, com ara les captures accidentals, l’arribada de depredadors terrestres i la regressió del litoral, sobretot al delta de l’Ebre.
Pel Departament d’Acció Climàtica, aquest Atles i la comparativa amb els dos anteriors aporta una informació clau. Segons Antoni Ferran, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, ”serveix per entendre millor quines pressions ambientals estan afectant els nostres ocells i, per extensió, els nostres ecosistemes, i així poder incidir des de l’Administració pública per poder-les corregir”.
