A més dels grans animals i plantes que hi viuen, els oceans són plens d’éssers microscòpics, el plàncton, que formen una part importantíssima dels ecosistemes marins. El plàncton vegetal –fitoplàncton–, a més, és essencial perquè la seva fotosíntesi permet fixar grans quantitats de carboni del CO2 que hi ha dissolt a l’aigua del mar. Així doncs, és una part essencial del cicle del carboni. A més, però, el fitoplàncton també és l’aliment del zooplàncton que, al seu torn, és l’aliment d’altres criatures marines, sent a la base mateixa de la cadena tròfica.

Amb l’escalfament dels oceans, però, els científics comencen a témer que la distribució del plàncton canviï i posi en perill precisament aquesta cadena alimentària i, per tant, la supervivència d’ecosistemes sencers. Fabio Benedetti i Meike Vogt, de l’ETH de Zuric, a Suïssa, han publicat un article a la revista ‘Nature Communications’ on expliquen les conclusions d’una simulació que ha creat mapes de distribució futurs de més de 850 espècies de plàncton basant-se en algorismes estadístics i models climàtics per veure com podrien moure’s aquests organismes i quins espais marins podrien ocupar en el futur. El resultat és variable: mentre la diversitat de tots dos augmentaria a molts indrets del món juntament amb les temperatures, als tròpics serien massa altes i farien que el zooplàncton disminuís.

Fitoplàncton a la badia de Biscaia

Això crearia comunitats inèdites fins ara, fent que espècies que no s’havien trobat mai comencessin a compartir espais, i no és fàcil de saber quin tipus de relacions establirien. A més, tots aquests moviments es produïrien a les latituds altes i temperades, les més importants alhora per a la fixació de carboni i per a la indústria de la pesca normal. I tot i que un augment de la diversitat pugui semblar positiu com a idea, podria posar en perill els ecosistemes existents. Per entendre millor aquest procés, els investigadors van simular els efectes del canvi climàtic en dos grups de plàncton que inclouen espècies de mides molt diferents. Així van arribar a la conclusió que, malgrat la proliferació del plàncton en general, les espècies més petites es farien més abundants mentre que les més grans serien cada vegada menys nombroses. Això, és clar, podria tenir un efecte important en l’ecosistema i també en la quantitat de peixos disponibles al mar. Aquest procés també podria afectar la fixació de carboni, per bé que els científics encara no saben de quina manera.

En qualsevol cas, el cert és que ja fa dècades que aquest canvi en la distribució s’està produïnt lentament a causa de l’escalfament de les aigües, amb moltes espècies migrant cap a les zones més fredes dels extrems del planeta. Com acabi tot això, però, és molt incert, i en gran part depèn de com siguin els propers anys de lluita contra les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Nou comentari