Un fong mortífer, que fins ara afectava l’Amèrica Central i del Sud i també Austràlia, està amenaçant la supervivència dels amfibis de l’Àfrica. Segons un nou article publicat a la revista ‘Frontiers in Conservation Science’, una soca del fong que es creia benigna podria ser més comuna i virulenta del que es creia, contribuint a la que ja és la pitjor catàstrofe que ha patit mai la fauna salvatge, amb centenars d’espècies desapareixent o arribant al límit de l’extinció.
El 41% dels amfibis estan en perill d’exinció
La quitridiomicosi, descrita per primer cop a finals dels anys 90, s’ha escampat per Àfrica en poc més de dues dècades, probablement transportada pel trànsit aeri i el comerç d’animals i menjar. Si la majoria de patògens afecten un número limitat d’espècies, aquest fong afecta tots els amfibis, alimentant-se de la seva pell, i se’l considera responsable que el 41% d’aquests animals estiguin en perill d’extinció.
A escala humana, de fet, aquesta malaltia és com la Pesta Negra dels amfibis i està acabant amb les granotes i les salamandres del món, desestabilitzant els ecosistemes on viuen i, per tant, generant encara més problemes. Fins ara, però, no se sabia com havia afectat l’Àfrica, on viuen més de 1.200 de les 8.592 espècies d’amfibis del món.
Una malaltia que asfixia les granotes i les salamandres
Pel que sembla, hi ha algunes espècies que són infectades però no els passa res. A les altres, però, les espores del Batrachochytrium dendrobatidis entren a la pell dels animals i, en 24 hores, ja n’estan produint milers més que poden entrar a l’aigua i propagar-se per altres animals. Un cop infectats, la pell dels amfibis es torna fins a 40 cops més gruixuda, impedint-los respirar i deshidratant-los fins que, finalment, acaben morint.
Un estudi a fons de la propagació per l’Àfrica
Per saber quina és la situació a l’Àfrica, els investigadors han fet un gran estudi buscant senyals de l’existència de la malaltia a partir de mitjans del segle XIX, examinant gairebé 17.000 exemplars de diversos països. És així, per exemple, com han arribat a establir el cas més antic conegut d’aquesta patologia, que s’ha identificat en un animal trobat al Camerún el 1933.
Tot i aquest inici relativament antic, sembla a partir dels anys 60 el fong era present en menys del 5% dels exemplars examinats cada dècada mentre que, el 2000, va saltar de cop a un 17,2%, escampant-se especialment ràpid al Camerún i a Kenya. En el primer cas, a més, la soca coneguda com a Bd-CAPE ha demostrat ser més virulenta del que es pensava fins ara. A Guinea Equatorial, en canvi, hi ha hagut una gran caiguda de la prevanelça del mal, sense que se’n sàpiga el motiu.
Un nou cas de pandèmia causada pels humans
Queda saber, és clar, què va causar aquesta propagació tan ràpida del fong a partir de l’any 2000. En un estudi anterior sobre l’expansió de la malaltia als Estats Units, es va observar com va coincidir amb la construcció de noves carreteres, un camí perquè el patogen arribés a poblacions de granotes que mai no havien estat afectades. A l’Àfrica, sembla que la raó de la propagació ha estat el transport aeri i marítim, que ha augmentat les connexions entre països.
Sembla un nou cas, doncs, d’un augment de la connectivitat causada pels humans i que desequilibra milions d’anys d’evolució entre patògens i hostes i entre espècies, com el cas de les espècies invasores o el del virus de la Covid-19. Un desequilibri que pot destruir la biodiversitat d’arreu del món a una velocitat extraordinària.
