L’estudi d’un aqüífer de la costa de Barcelona ha mostrat com es transporten els contaminants cap al Mediterrani. Elaborat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el CSIC i publicat a la revista ‘Journal of Hazardous Materials’, aquest treball ha detectat 92 contaminants emergents, dels quals 44 van a parar al mar. Els resultats indiquen que l’aqüífer té una gran capacitat per degradar alguns d’aquests contaminants i també ens ajuda a entendre millor aquests dipòsits d’aigua que, actualment, pateixen un gran problema mediambiental per la sobreexplotació i la contaminació.
Aquesta anàlisi és la més exhaustiva feta fins ara dels contaminants emergents en un aqüífer costaner i s’ha fet en una zona experimental de la riera d’Argentona, al Maresme. La identificació dels 92 contaminants i del fet que només arriben al mar 44, i en concentracions més baixes, mostra el gran poder de degradació dels aqüífers en diversos compostos tòxics. És per això que els autors de l’estudi proposen que alguns d’ells serveixin de traçadors per entendre el procés de descàrrega de l’aqüífer al mar i gestionar millor aquest recurs hídric.
Compostos tòxics de tota mena
L’autor principal de l’estudi, Pablo Gago-Ferrero, de l’IDAEA-CSIC, recorda que els aqüífers costaners són “molt difícils d’estudiar” a escala hidrogeològica. No obstant això, en aquest cas estava molt ben caracteritzat i, per tant, es van poder aplicar “tècniques d’alta resolució” per detectar i seguir els contaminant. Entre ells n’hi ha de molt diferents: additius del plàstic, compostos químics industrials, medicaments, productes d’higiene personal… D’entre elles, en destaquen sis d’ús habituals en revestiments, varnissos, sabates, mobles… i dos fàrmacs, tots ells compostos molt persistents.
Millorant la comprensió d’aquesta part del cicle de l’aigua
Daniel Gutiérrez-Marín, també de l’IDAEA-CSIC i primer autor de treball, explica que la distribució d’aquestes substàncies a l’aqüífer permet “entrendre millor com es produeix la descàrrega de l’aigua subterrània al mar”. Els contaminants poden arribar a l’aqüífer per la infiltració d’aigua de la riera cap al subsol. En aquest cas, l’aigua té més compostos persistents, ja que les aigües superficials són més vulnerables. A més, com explica Albert Folch, investigador de la UPC, quan la pluja passa per la ciutat “arrossega compostos tòxics” que també es poden filtrar i, finalment, les pèrdues del clavegueram i les canalitzacions que duen les aigües tractades de les depuradors també poden arribar a l’aqüífer.
En qualsevol cas, el més rellevant dels aqüífers, tal com mostra aquest estudi, és la capacitat de “degradar contaminants de manera natural, ja que són sistemes molt reactius”, en paraules de Jesús Carrera, de l’IDAEA-CSIC. És per això que els autors conclouen que la capacitat de les tècniques emprades per identificar els contaminants emergents pot servir per traçar l’origen de l’aigua que arriba als aqüífers i també els processos de contaminació i degradació que pateixen.
