L’anàlisi genètic i l’elaboració d’un mapa que mostra l’evolució dels càncers facials que afecten els diables de Tasmània pot ser una gran ajuda per a la conservació d’aquests depredadors marsupials. Publicat a la revista ‘Science’, aquest estudi suposa la mirada més a fons a aquesta malaltia, que es transmet per les mossegades que ja fa tres dècades que delma les poblacions de diables de Tasmània i suposa una amenaça per a la seva supervivència.
Dues malalties molt semblants però diferents
Els diables de Tasmània (Sarcophilus harrisii) són uns petits carnívors nadius de l’illa del mateix nom i que, darrerament, han estat reintroduïts també a Austràlia. Aquests animals pateixen dos càncers diferents, anomenats DFT1 i DFT2, que es transmeten igual i que causen tumors a la cara. Els càncers contagiosos són malalties molt poc habituals però que poden ser molt perilloses i, en aquest cas, els darrers 10 anys gairebé dos terços de la població de diables de Tasmània han sucumbit a una de les dues malalties.
No obstant això, fins ara no se sabia gaire cosa de com havien aparegut i evolucionat. És per això que aquest equip d’investigadors va crear un genoma de referència del diable de Tasmània i el va comparar amb l’ADN seqüenciat de 78 tumors DFT1 i 41 tumors DFT2, construint els seus arbres genealògics per saber quin va ser-ne l’origen i quines mutacions l’han fet evolucionar.
El segon tipus de càncer és més nou però avança més ràpidament
Pel que sembla el DFT1, que s’ha escampat per la majoria de l’illa, va aparèixer el 1986, una dècada abans que es detectés per primer cop en una femella. El DFT2, en canvi, va aparèixer molt més tard, el 2011, tres anys abans de la primera detecció, i només és present a una petita part de l’illa. Tot i que tots dos són genèticament semblants, el DFT2 muta tres vegades més ràpid, probablement perquè les cèl·lules tumorals es deuen dividir més ràpid. Falta saber, però, si aquestes mutacions són selectives o no.
En la majoria de casos, aquests càncers facials no s’encomanen fins que comencen a aparèixer els tumors, entre 6 i 12 mesos després de la infecció. El DFT2, però, es desenvolupa més ràpid, i això pot fer que la malaltia es propagui més, donant-li un avantatge evolutiu davant el DFT1. Aquest càncer, a més, és preocupant perquè els diables de Tasmània s’estan tornant més resilients davant la DFT1 i, així, tornaran a ser vulnerables, especialment a les zones on circulen totes dues malalties. Es tracta, doncs, d’un procés evolutiu molt complex que els investigadors estan seguint en directe per veure com hi poden intervenir.
