Les foques, quan són petites, no només són un dels animals més adorables sinó que, a més, tenen una capacitat molt poc habitual i que comparteixen amb els humans: poden canviar el to de veu perquè se les senti o se les entengui millor. Així ho explica un article publicat a la revista ‘Philosophical Transactions of the Royal Society B’, que posa de relleu la plasticitat vocal de les cries de foca per respondre a canvis ambientals que puguin impedir que se les senti.
Ja fa temps que les habilitats vocals de les foques comunes són vistes amb curiositat per la comunitat cien´tifica, ja que també tenen la capacitat d’aprendre i imitar altres sons –cosa compartida amb altres mamífers– però els distingeix el poder canviar el to per sonar més agudes o més greus, una habilitat que és essencial en la comunicació interpersonal. L’estudi sobre aquesta capacitat es va fer en un centre de rehabilitació, on es van poder observar i entendre el desenvolupament de la capacitat vocal de cries de foca d’entre una i tres setmanes de vida.
Els investigadors van enregistrar sons de vent i altres sorolls ambientals al mar de Wadden –entre Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos– i van fer servir un programa informàtic per filtrar l’àudio fins a una freqüència que se solapés el formant –el pic d’intensitat– dels crits de les foques petites quan criden les seves mares. En sentir aquests sorolls durant setmanes, van començar a modificar el seu to per adaptar-s’hi, d’una manera semblant al que fem els humans quan parlem més fort perquè se’ns senti o se’ns entengui. En el cas de ls foques, van baixar el to perquè el sons amb baixa freqüència viatgen millor quan fa vent. A més, també podria ser que un to més greu ajudi a mantenir la identitat de les cries, és a dir, a que se’ls “reconegui la veu”.
Així doncs, sembla que les cries de foca tenen un control molt més gran que no es pensava sobre les seves habilitats vocals i que apareix molt aviat. Fins ara, es pensava que els humans eren els únics mamífers amb una connexió neuronal directa entre el còrtex i la laringe, cosa que permet crear tons vocals. Aquests resultats, però, mostren que no, i posen les foques en un lloc prometedor per ajudar-nos a entendre els misteris de la parla.
