Es coneixen com a espècies endèmiques aquelles en què, ja siguin animals, plantes o fongs, tots els exemplars viuen en un únic lloc. Aprofitant que aquest diumenge, 22 de maig, és el Dia Mundial de la Biodiversitat, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) en parla no només d’aquestes espècies en general sinó, específicament, d’algunes que només es poden trobar als Països Catalans.

Endemismes: com definir-los i quin interès tenen

Primer de tot, és clar, quan es parla d’endemismes s’ha de parlar d’escala. Hi ha endemismes catalans respecte la resta de la península, o endemismes d’indrets concrets de Catalunya. A la inversa, algunes espècies d’àmplia distribució a la península són, si ho mirem a escala europea, endemismes, com és el cas del linx ibèric.

Les espècies endèmiques són molt interessants en l’estudi de l’evolució, perquè algunes van aparèixer fa milions d’anys i s’han anat adaptant a l’ecosistema on viuen. En el context actual de canvi climàtic, però, això és un problema perquè tot està canviant massa ràpid perquè s’hi puguin seguir adaptant i evolucionant.

Pingüins a l'illa de Geòrgia del Sud  | Sascha Grabow
Els pingüins a l’illa de Geòrgia del Sud van ser víctimes de les rates, una espècie invasora, durant segles | Sascha Grabow

Aquesta situació és especialment dura a les illes, on la distribució és encara més reduïda i les poblacions properes estan separades pel mar. En aquests casos, la probabilitat d’extinció augmenta exponencialment i per això hi ha polítiques tan restrictives en el transport de plantes en països-illa com Austràlia i Nova Zelanda.

Un dels casos més coneguts és el de l’illa de Geòrgia del Sud, entre l’Argentina i l’Antàrtida. L’explorador anglès James Cook hi va arribar el segle XVIII amb diversos baleners, i hi va dur rates i plantes invasores. Les rates van començar a menjar-se els ous i els pollets dels ocells propis de l’illa, fent que les seves poblacions caiguessin fins al punt que només en va arribar a quedar un 1%. Després de diverses campanyes, el 2018 es va aconseguir declarar l’illa lliure de rates una altra vegada.

Els nostres endemismes

Els Països Catalans i els seus microclimes són la llar de moltes espècies que s’hi han anat adaptant, incloent algunes espècies que es poden considerar úniques i pròpies. Al CREAF n’han estudiat diverses durant els últims anys i ens les volen descobrir.

Un exemplar de la subespècie formenterenca de la sargantana de les Pitiüses | Wikimedia Commons
Un exemplar de la subespècie formenterenca de la sargantana de les Pitiüses | Wikimedia Commons

La sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis) és una sargantana endèmica d’Eivissa, Formentera i els illots del voltant. És un rèptil que habita les parets de pedra seca típiques de la Mediterrània, abundant en aquesta zona però molt amenaçada per espècies invasores com la serp de ferradura, arribada a Eivissa a través de la importació d’oliveres per jardineria, i pels fenòmens meteorològics extrems. 

Oriol Lapiedra, investigador del CREAF, explica que forma una part important de la cultura d’aquestes illes, són part protagonista del paisatge i, fins i tot, existeix molt marxandatge al seu voltant. Aquesta connexió entre cultura i biodiversitat és important per què connecta les persones amb la natura en un entorn particularment amenaçat pel desenvolupament i la destrucció d’hàbitat. A més, aquesta espècie és clau per l’ecosistema. Si es perd, el sistema biològic canvia de forma substancial i pot arribar a col·lapsar. En el seu cas, s’alimenta d’insectes que poden convertir-se en plaga. 

Un dels tritons del Montseny alliberats durant els darrers temps  | Generalitat de Catalunya
Un dels tritons del Montseny alliberats durant els darrers temps | Generalitat de Catalunya

El tritó del Montseny és un amfibi que només habita els petits torrents de les parts més altes del massís que li dona nom, una àrea de menys de 25 km2. Està classificada com a espècie en perill greu d’extinció per la UICN. És pràcticament aquàtic, se’l troba en aigües fredes, netes i oxigenades de torrents de les fagedes i alzinars. Tot i que encara es desconeix molt, els estudis indiquen que es mouen molt poc.

Aquesta poca capacitat de dispersió i els pocs torrents adequats podria donar lloc a la pèrdua d’individus i, a llarg termini, a la seva extinció. L’augment de bosc pot fer que els torrents no portin prou aigua i que això posi en perill el projecte de reintroducció que s’està duent a terme. Si creix el bosc, els arbres necessiten més aigua. De fet, aquest efecte és la principal amenaça per l’espècie, més que l’augment de temperatura o la manca de pluges pel canvi climàtic, revela un estudi d’Anna Àvila, investigadora del CREAF.

La sèseli de Farreny és probablement l'espècie vegetal més amenaçada de Catalunya | J. López-Pujol
La sèseli de Farreny és probablement l’espècie vegetal més amenaçada de Catalunya | J. López-Pujol

La sèseli del Cap de Creus (Seseli farrenyi) és una planta del Parc Natural del Cap de Creus. Creix en forma d’umbel·la, amb flors blanques d’aproximadament 20×20 cm i entre roques i penya-segats. És important perquè, a més de ser única al món, només es troba en una localitat molt petita i això la fa molt vulnerable. 

Si volem aturar la pèrdua de biodiversitat, s’han d’evitar totes les extincions, no només des d’espècies amb utilitat directa pels humans, defensa Sandra Saura, investigadora del CREAF i professora de la UAB. Fa poc es van trobar noves localitats de la planta, després de 10 anys presenciant-ne la davallada i el camí a l’extinció. Ara la població es multiplica per quatre, donant esperances a la conservació de l’espècie. 

L'orella d'ós és una espècie endèmica molt estesa al Pirineu | Wikimedia Commons
L’orella d’ós és una espècie endèmica molt estesa al Pirineu | Wikimedia Commons

L’orella d’os, herba peluda, borratja de roca o borraina (Ramonda myconi) habita el Pirineu des de fa milions d’anys. Va començar a viure-hi quan aquest tenia encara característiques tropicals durant el Terciari i s’ha anat adaptant als canvis fins l’actualitat, on està ben acostumada i té un risc mínim d’extinció. 

Aquesta planta de flors violetes pot arribar als 20 cm d’alçada i torna a brotar un any rere l’altre, tot i que sembli assecar-se cada estiu amb la calor. Va ser estudiada per Maria Mayol i Miquel Riba, del CREAF, i a més de Catalunya podem trobar-la a Navarra, l’Aragó i Andorra, entre roques calcàries i conglomerats.

Nou comentari

Comparteix