Un equp d’investigadors ha descobert que el mecanisme que controla la sensació de d’estar tip podria ser comú a tots els animals o, si més no, que es podria remuntar als inicis de la seva història evolutiva. En un article publicat a ‘PNAS’ apunten que, en dos organismes tan diferents com les meduses i les mosques, la mateixa hormona és l’encarregada de fer-los saber que han de parar de menjar. Això vol dir que, com a mínim, una part d’aquest sistema és gairebé a l’origen dels animals, abans de l’anomenada ‘explosió cambriana’, fa més de 500 milions d’anys. És allà, al cap i a la fi, on hauríem de buscar l’avantpassat comú de les meduses i les mosques.
Examinant l’alimentació de les meduses
Les meduses no tenen res que es pugui identificar com una boca i, no obstant això, els investigadors, que han treballat amb l’espècie Cladonema pacificum, van identificar alguns comportaments estereotípics, com ara agafar les preses amb els tentacles i apropar-los a la campana per poder-la digerir. Si l’alimentes sense parar, a més, aquest procés es va alentint, indicant que la medusa ‘sap’ que s’està atipant.
Per veure exactament com funciona aquest procés, els investigadors van examinar el nucli central de les meduses, que conté els seus organs digestius, i la campana, que té la majoria de la seva xarxa de nervis. Van examinar quins gens s’activaven en aquests teixits quan l’animal tenia gana o quan havia menjat i, per evitat confusions, van fer una llista completa de tots els gens actius a les gambes amb què les alimentaven. Així van obtenir una sèrie d’hormones actives quan l’animal estava tip però no quan tenia gana.
Finalment, van identificar 43 gens que codifiquen aquestes possibles molècules i les van sintetitzar per provar quina o quines d’elles modificaven el comportament de les meduses quan mengen. Se’n van trobar cinc que ho feien, quatre de les quals s’activaven quan l’animal havia menjat prou com per deixar de fer-ho. Una d’elles, anomenada GLWa, suprimeix la contracció dels tentacles al mateix nivell que alimentar les meduses amb moltes gambes.
La mateixa hormona també funciona amb les mosques
Aquest descobriment ja era important, en primer lloc, perquè el gen que codifica aquesta hormona és present a molts cnidaris, els organismes amb simetria radial que inclouen les meduses, els coralls i les anèmones. Això, d’entrada, ja vol dir que podria regular la gana en diverses espècies. El fet, però, és que hi ha versions distantrs d’aquest gen a molts altres animals, per bé que això no vol dir forçosament, que serveixin per al mateix.
Per provar-ho, els investigadors van fixar-se en les mosques del vinagre, que tenen un gen parent del GLWa anomenat MIP. Tractar-les amb la mateixa hormona, les mosques van deixar de menjar i, al contrari, eliminar aquest gen feia que no paressin de menjar per molt plenes que estiguessin. Així doncs, sembla que l’equivalent del gen en les mosques té la mateixa funció, però el més sorprenent és que la versió de la medusa de l’hormona també funcionés en les mosques. Així, si es canviés el gen d’unes per les de les altres, el seu comportament continuaria sent exactament igual.
Un mecanisme molt antic però que encara no s’ha entès del tot
Això és important, precisament, perquè les mosques tenen simetria bilateral i els bilateris i els cnidaris es van separar d’un avantpassat comú molt al principi de la història animal, abans que apareguessin la majoria de grups actuals, cosa que va passar durant el Cambrià. Així doncs, aquesta hormona i tot aquest mecanisme ja devia haver aparegut aleshores. De fet, sembla que hi podria haver gens com aquest no només a les esponges, que no tenen comportament ‘alimentari’ i fins i tot en alguns dels organismes unicel·lulars més propers als animals.
Segons els investigadors, això pot voler dir que aquest sistema ja regulava l’alimentació al principi de la vida animal de la Terra, però les esponges semblen invalidar la hipòtesi perquè no s’alimenten com ho fan els animals. A més, tampoc no sabem exactament com funciona aquesta hormona, ja que no se n’ha identificat el receptor i no se sap si el sistema de senyalització en les mosques i les meduses és el mateix o si l’hormona produeix la mateixa resposta per mecanismes diferents. Aquest estudi, però, té l’avantatge que obre la porta a fer-ne molts més i, amb sort, col·locar una peça molt important de la història evolutiva de la vida a la Terra.
