Li ha passat a tothom: veus una cara familiar entre la multitud i et ve un flaix de reconeixement que fa que t’hi fixis immediatament. En un article a la revista ‘Science’, un equip d’investigadors de diverses universitats i institucions nord-americanes anuncia que ha descobert què explica aquesta sensació: un tipus de cèl·lula, a mig camí entre la percepció sensorial i la memòria, que prioritza una cara per damunt de les altres. Així, per primera vegada, tenim una explicació de com ho fa el nostre cervell per recordar cares importants.
La idea que hi hagués una neurona capaç d’això va néixer als anys seixanta, amb una teoria que afirmava que hi podia haver neurones que codifiquessin un concepte complex i específic, com per exemple una per a cada cara important que cal recordar. Des d’aleshores, és clar, s’han descobert neurones sensorials que s’especialitzen en el processament d’informació facial i també neurones de memòria que emmagatzemen la informació de les trobades personals, però res que s’apropés al processament de les cares familiars i el reconeixement instantani.
Els responsables d’aquest estudi, però, van descobrir que al pol temporal del cervell hi ha una petita àrea que podria tenir relació amb el reconeixement facial, de manera que van fer servir ressonàncies magnètiques per observar els pols temporals de dos macacs quan veien imatges familiars que coneixien en persona i altres que només havien vist en una pantalla. Es van adonar que la resposta era molt més intensa en el primer cas i que, a més, distingien entre unes imatges i les altres de manera instantània. Això, a banda de la identificació d’aquestes cèl·lules, també apunta a la importància de conèixer algú en persona, un factor a tenir en compte en un món cada vegada més virtual perquè, literalment, se’ns activen zones diferents del cervell.
Així doncs, sembla clar que hi ha unes neurones híbrides en una zona del cervell que es comporten com cèl·lules sensorials, responent ràpidament als estímuls visuals, però que alhora responen només a estímuls que recorden, en aquest cas les cares familiars, mostrant que han canviat d’ençà que van conèixer una persona en concret. Una relació entre les sensacions i la memòria que feia temps que es buscava i que ara obre la porta a esbrinar com funciona exactament la codificació de cares familiars, com es relaciona amb altres parts del cervell i un bon número de preguntes més. Això, a més, pot tenir implicacions importants en la comprensió de la prosopagnòsia, una malaltia consistent en la pèrdua, precisament, de la capacitat de reconèixer cares i que afecta un 1% de la població. La prosopagnòsia està associada a la depressió, perquè en els casos més greus els afectats ni tan sols poden reconèixer parents propers o amics íntims per la cara. Saber on té lloc aquest procés, doncs, podria ser molt important per ajudar-los.
