Tots els organismes que tenen sistema nerviós, de les meduses i els cucs fins els humans, necessitem dormir. Aquesta necessitat, però, va en contra seva perquè per a molts suposa el risc de ser caçats per un depredador durant una part molt important de les seves vides. En el cas dels humans, per exemple, és un terç. Tot i això, sempre ha estat un misteri per què és necessari i de quina manera beneficia el cervell i altres parts del nostre cos. Ara, però, Un equip d’investigadors de la Universitat Bar-Ilan, a Israel, han fet un avenç en aquest sentit gràcies a un estudi amb peixos zebra i ratolins, publicat a la revista ‘Molecular Cell’.

Durant la vigília, és a dir, mentre estem desperts, el cansament es va acumulant al cos. Quan dormim, en canvi, disminueix. De quina manera augmenta fins el punt que sentim que hem d’anar a dormir, i en quin moment ha baixat prou co perquè ens tornem a activar, és una pregunta que no s’havia aconseguit respondre. Segons aquest treball, estar despert acumula danys a l’ADN de les neurones, ja sigui per la seva activitat, l’estrès oxidatiu, errors a alguns enzims o fins i tot la radiació i la llum ultravioleta. La reparació d’aquests errors es produeix fins i tot mentre estem desperts, però a un ritme massa baix, i quan s’acumulen massa errors pot arribar a ser perillós. Dormint, en canvi, la reparació és molt més eficient.

ADN  | Pikist
ADN | Pikist

En una sèrie d’experiments, els investigadors volien saber si l’acumulació de danys a l’ADN és el disparador del cansament i de la necessitat d’anar a dormir. Fent servir diversos mètodes, van induïr l’aparició d’errors a l’ADN de peixos zebra, uns animals transparents, que dormen a la nit i que tenen un cervell simple però semblant als humans, de manera que eren el candidat perfecte per a aquesta investigació. Els resultats indiquen que, en algun punt, la pressió causada pels danys a l’ADN arriba a un punt que s’activa la necessitat d’anar a dormir, començant el procés de reparació.

L’explicació, el mecanisme que ens fa anar a dormir, forma part del mateix procés de reparació de l’ADN: la proteïna PARP1. Aquesta proteïna marca els llocs on hi ha danys a l’ADN cel·lular i activa els sistemes que miren de posar-hi remei. Així, la seva presència va augmentant durant la vigília i disminueix quan dormim, servint com una antena que assenyala l’hora de dormir. Manipulant els peixos zebra, es va aconseguir que dormissin més i menys hores. Un cop descobert això, es va provar el mateix sistema en ratolins, amb uns resultats molt semblants. Així doncs, la PARP1 alerta el cervell que cal anar a dormir, incrementant la reparació de l’ADN i explicant el fenomen de la son a nivell cel·lular. Això podria ser molt útil per entendre alguns trastorns del son i fins i tot malalties neurodegeneratives, ajudant, quan s’arribi a estudiar a nivell humà, a tractar aquests problemes de salut.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa