Un equip d’investigadors ha publicat un article a la revista ‘Scientific Reports’ on calculen a quina velocitat podien moure la cua els diplodòcids, els membres de la família de dinosaures a què pertanyien, entre d’altres, els famosos diplodocus. Segons els resultats que han obtingut, podien fer-ho prou ràpid com perquè la cua els hagués pogut servir, sens dubte, com a arma per defensar-se dels depredadors.
Uns herbívors gegantins
Els diplodòcids eren una família de dinosaures herbívors que van viure fa uns 150 milions d’anys, Destacaven per la seva mida gegantina i per uns colls molt llargs i unes cues que sovint ho eren encara més i que podien arribar a superar els 15 metres de llargada. Amb un tret físic tant destacable, era d’esperar que els científics s’hagin plantejat si la cua podia servir com un fuet, tant com a arma de defensa com fins i tot per comunicar-se entre ells.
De fet, aquesta línia de recerca fins i tot va arribar a alguns científics a afirmar que els diplodòcids podrien haver fet petar la seva cua, indicant que la podien moure més ràpid que la velocitat del so. En superar els 1.235 quilòmetres per hora, les ones de pressió del moviment no poden anar tan ràpid com l’objecte que es mou i es comprimeixen, creant una de xoc que sona com una explosió. És el que es coneix com ‘trencar’ la barrera del so.
Una simulació per ordinador resol el debat
Que aquells enormes dinosaures fossin capaços d’una cosa així ha estat objecte de debat durant anys, i és per això que, en aquest darrer treball, es va crear una rèplica digital d’una cua de diplodòcid per fer simulacions. Amb un programa que permet fer simulacions amb diversos materials, es van mirar de determinar quins devien ser els límits físics de la pell, els ossos i la carn dels dinosaures.
En provar-ho, la simulació va començar a donar errors. Si s’intentava dur la cua a la velocitat del so, es desarticulava, les articulacions no podien mantenir-se a lloc en aquelles condicions. Així doncs, els investigadors van anar repetint la prova a velocitats cada cop menors fins que van arribar al punt en què no es desmuntava.
Tot i que no és la velocitat del so, sembla que la cua podria arribar a uns 100 quilòmetres per hora, una xifra força impressionant. És per això que els científics pensen que, per molt que no pogués trencar la barrera del so, podia continuar sent una ara molt útil en una baralla. En qualsevol cas, aquest treball suposa un nou exemple d’investigació en la biomecànica dels dinosaures, un camp fascinant que, fa pocs anys, semblava pràcticament ciència-ficció, si més no al nivell en què es treballa a dia d’avui.
