Una criptògrafa francesa ha aconseguit, cinc segles després, desxifrar el codi secret amb què escrivia algunes cartes Carles I, emperador germànic, comte de Barcelona i rei d’Aragó i de Castella, entre d’altres. Tal com explica el diari britànic ‘The Guardian’, la primera missiva traduïda, enviada per Carles el 1547 al seu ambaixador Jean de Sant-Mauris, mostra com el monarca tenia por d’un mercenari italià que creia que volia assassinar-lo i, a més, també estava preocupat per les tensions amb el regne de França.
El monarca de “l’imperi on mai no es ponia el sol”
Carles, nascut l’any 1500, era fill de Felip ‘El Bell’ d’Habsburg, mort als 28 anys; i de Joana ‘La Boja’ de Trastàmara, filla de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella. De molt jove, la seva ascendència va fer que caigués damunt seu el domini d’un munt de territoris: el Sacre Imperi Romanogermànic, les terres austríaques dels Habsburg, les dels Borgonya i les corones de Castella i d’Aragó, que incloïen les conquestes catalanes a la Mediterrània i les possessions castellanes a Amèrica. És d’aquí d’on la historiografia nacionalista espanyola va crear el concepte de “l’imperi on mai no es pon el sol”.
En qualsevol cas, el regnat de Carles V a Alemanya també va viure l’inici de la Reforma Protestant i la Contrareforma, amb l’emperador com a catòlic devot i completament oposat al que considerava una desviació de la vertadera fe. A més, també es va haver d’enfrontar a França, l’altra gran potència de l’Europa continental. I és en aquest context que el monarca va escriure la carta, de què Pierrot va descobrir l’existència per casualitat i va aconseguir localitzar-la al soterrani de la biblioteca de Nancy.
Una tasca que semblava impossible
Així és com va començar una tasca llarguíssima per desxifrar-la, començant per clasificar els 120 símbols i buscar patrons que ajudessin a revelar-ne el significat. El gran problema és que no hi havia correspondències fixes entre símbols i lletres sinó que alguns volien dir lletres, altres combinacions de lletres i altres paraules senceres, com l’agulla que representava Enric VIII d’Anglaterra. A més, les vocals després de consonants eren substituïdes per diacrítics excepte la ‘e’, i també hi havia símbols que no semblaven tenir cap sentit. Així doncs, semblava una tasca impossible.
Per sort, la historiadora Camille Desenclos va ajudar Pierrot, indicant-li que hi havia altres cartes de i per a l’emperador que feien servir el mateix codi, i que una d’elles havia estat traduïda informalment. Gràcies a aquesta ‘Pedra Rosetta’, va poder començar a interpretar els símbols i els missatges que hi havia al darrere.
Alguns detalls importants
Tot i que la traducció completa no ha estat feta pública, en coneixem alguns detalls. En el moment d’escriure-la, Enric VIII d’Anglaterra feia poques setmanes que havia mort i, a Alemanya, s’estava produint una revolta protestant. Així doncs, Carles volia mantenir la pau amb França per poder dedicar els seus recursos a eliminar l’amenaça abans que ni uns ni altres decidissin donar suport als seus enemics.
L’emperador també parla d’un rumor que afirmava que un mercenari italià, Pierre Strozzi, tenia com a objectiu matar-lo, i demana al seu ambaixador que investigui la qüestió. Finalment, també planeja la resposta al fet que el seu nebot, Ferran del Tirol, ha hagut de fugir d’una revolta a Praga. Al més pur estil d’una crisi de relacions públiques, Carles I dóna instruccions perquè es faci córrer que Ferran ha abandonat la ciutat voluntàriament per unir-se a una campanya on pren part el seu pare.
El resultat de la carta
El que va passar després és ben conegut. Francesc I de França va morir poques setmanes després que Carles I escrivís aquesta carta, i el seu fill, Enric II, es va aliar amb els prínceps protestants de l’imperi. Finalment, el 1555, l’emperador va haver de concedir la coneguda com a Pau d’Augsburg, que va ser signada pel seu germà i hereu, el futur Ferran I d’Habsburg.
