Les roques que la sonda Chang’e-5 va dur a la Terra el passat mes de desembre han resultat ser molt més joves del que s’hauria imaginat ningú. Segons les anàlisis, els resultats de les quals han estat publicades a la revista ‘Science’, el basalt recollit per la missió xinesa, format per un flux de lava, té “només” 2.000 milions d’anys d’antiguitat, indicant una activitat volcànica molt més tardana del que es pensava.
Aquestes mostres, de fet, són molt més recents que les altres que s’havien obtingut fins ara, començant per les que van anar portant a la Terra els astronautes del projecte Apol·lo, que tenien més de 3.000 milions d’anys, i acabant per la darrera que s’havia pogut analitzar fins ara, que va ser duta al nostre planeta per una sonda de la Unió Soviètica el 1976. Després de tants anys sense cap roca lunar nova, els investigadors xinesos van triar recollir les seves mostres en un indret, l’Oceanus Procellarum, on creien que la informació obtinguda no seria redundant amb la que s’havia aconseguit de roques anteriors.
El més interessant de la datació d’aquestes roques és que suposa la demostració irrefutable que, a la Lluna, hi va continuar havent activitat volcànica –i erupcions– fins molt més tard del que es pensava ja que, per la seva mida, era fàcil pensar que el satèl·lit s’havia refredat molt abans i qualsevol rastre de vulcanisme s’havia aturat. De fet, quin tipus de calor podria haver alimentat aquesta activitat és tot un misteri que els científics miraran de resoldre.
D’entrada, han descartat que l’origen fos radioactivitat concentrada, perquè les mostres no contenen cap element químic que pugui indicar-ho. Una altra opcio és que la Lluna es mantingués calenta per la seva interacció orbital amb la Terra: en desplaçar-se més a prop i més lluny del nostre planeta, el satèl·lit es podria haver estirat i comprimit, generant calor. La Lluna, que creiem coneguda i explorada amb prou profunditat, continua donant-nos sorpreses fins i tot a la seva cara visible.
