Un equip d’investigadors ha anunciat la detecció, per primer cop, de terratrèmols travessant el centre de Mart. Tal com han explicat en un article publicat a ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, això ha permès determinar quina és la composició del nucli del planeta, tot plegat gràcies a les dades recollides pel vehicle InSight de la NASA.
El mateix mètode emprat per conèixer el nucli de la Terra
Durant els terratrèmols i els impactes de meteorits que han tingut lloc els darrers quatre anys, la NASA ha registrat les ones de so i, per primera vegada, com han passat pel cor de Mart. Gràcies a això s’ha pogut deduir que el nucli del planeta és líquid, format d’un aliatge de ferro que també conté altres elements menys pesants com ara sofre, oxigen i també quantitats petites d’hidrogen i de carboni.
El coneixement de com és Mart per dins pot ajudar a aprendre més coses sobre la formació de planetes rocosos, com la Terra mateixa, i també quins són els factors que ajuden a fer-los habitables. De fet, al nostre planeta, el 1906 també es va descobrir com era el nucli a través de l’observació de com canviaven les ones sísmiques dels terratrèmols, i ara aquest mateix sistema ha estat aplicat al planeta roig, tan semblant i alhora tan diferent.
Un nucli totalment líquid i que no genera camp magnètic
Els investigadors van analitzar quant triguen les ones sísmiques d’un ‘martrèmol’ i de l’impacte d’un meteorit a viatjar a través del planeta, i això els ha permès calcular quian és la densitat del nucli i la seva composició química. A diferència de la Terra, que té un nucli extern líquid i un nucli intern sòlid, el de Mart sembla que és totalment líquid i també més dens i petit del que s’esperaven els científics, amb un radi aproximat de 1.800 quilòmetres.
Tot plegat ajuda a saber com es va formar i com ha evolucionat amb el temps, gràcies a l’observació dels resultats, que poden ser tant l’aparició de condicions aptes per a la vida com que no la facin possible. En el cas de la Terra, per exemple, el nucli genera un camp magnètic que ens protegeix del vent solar i permetent que hi hagi aigua líquida, cosa que a Mart no passa. No obstant això, alguns indicis apunten a que el planeta n’havia tingut i que, per tant, en algun moment hauria estat potencialment habitable.
