La variant Alfa del SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, que va ser coneguda com la “variant britànica” fins que l’Organització Mundial de la Salut va decidir rebatejar totes les soques per desvincular-les del seu lloc d’origen, té més capacitat de transmissió que les altres formes del patogen. D’ençà de la seva aparició, a finals de 2020, s’ha escampat per tot el món i s’ha convertit en la variant dominant del virus per dues raons: la seva capacitat d’entrar més eficientment a les cèl·lules del nostre cos i la d’alentir la resposta immunològica, dos factors que li permeten replicar-se amb molta més eficiència que les altres variants.
Les primeres mutacions que van ser identificades en el SARS-CoV-2 Alpha i que li han permès ocupar el lloc de variants anteriors afecten la seva proteïna espiga –la que forma la seva corona–, que és la que els serveix per introduir-se a les cèl·lules i replicar-se al seu interior. El més important, però, el factor més decisiu en la seva expansió, sembla que ha estat identificat. Un estudi publicat a ‘bioRxiv’ fa pocs dies, i que encara no ha estat revisat, va estudiar si la variant tenia altres mutacions que fessin que la primera resposta immunològica que el cos envia a combatre qualsevol element estrany, abans de desenvolupar o activar les defenses específiques, no tingués lloc o no fos efectiva. Aturant aquesta resposta d’emergència, ja sigui desactivant-la o amagant-se d’ella, el virus es pot replicar més i, per tant, augmentar la seva capacitat de transmetre’s a altres persones.
Quan un patogen entra al cos, les cèl·lules produeixen interferon, una proteïna que activa les defenses. En examinar la producció d’interferon a les cèl·lules de les vies respiratòries infectades per la variant Alfa, els científics van observar nivells molt més baixos que en cèl·lules infectades per altres variants del virus. Així, suprimint la producció d’aquesta proteïna, la resposta del cos és molt més lenta, donant avantatge al virus. A més, les cèl·lules infectades tenien nivells molt més alts tant d’una proteïna anomenada Orf9b com de l’ARN viral que codifica la seva producció. Aquesta proteïna té, justament, la capacitat d’ocupar el lloc de proteïnes que activen la fabricació d’interferon i també de les que hi ha a altres gens que intervenen en la resposta immunològica innata. Un descobriment molt important a l’hora de combatre la malaltia però que, a més, ens dóna una idea de com pot mutar un virus i com de més perillós es pot tornar si, en molt poc temps, fa la volta al món replicant-se de persona a persona.
