Per primer cop, un equip d’astrònoms ha descobert un cinturó de radiació a fora del Sistema Solar. Segons expliquen en un article publicat a la revista ‘Nature, aquesta característica pot ajudar a comprendre millor quina és la composició i l’entorn d’aquest cos, que és aproximadament de la mida de Júpiter i que es troba a uns 18 anys-llum de nosaltres.
Si hi ha camp magnètic, hi ha cinturó de radiació
Tots els planetes del Sistema Solar que tenen un camp magnètic tenen un cinturó de radiació. Quan els electrons es mouen, emeten ones de ràdio, i és per això que aquesta radiació permet obtenir informació sobre la forma del camp magnètic, l’estructura interna de l’objecte i, fins i tot, podria arribar a permetre saber si té altres cossos orbitant-lo.
En el cas de la Terra, s’anomenen cinturons de Van Allen i són capturats del Sol i, a Júpiter, són d’Io, una de les seves llunes. El camp magnètic captura els electrons, que formen una mena de bombolla al voltant dels planetes. Per trobar-ne de semblants però fora del Sistema solar, Sls investigadors van observar LSR J1835+3259 amb una xarxa de 39 radiotelescopis d’arreu del món.
Una possible estrella fallida
Gràcies a això, van poder identificar un cinturó molt semblant al de Júpiter però 10 milions de vegades més brillant. Tenint en compte que es calcula que el planeta té una mida semblant a la del planeta més gran del Sistema Solar però que té una massa 80 cops superior, es pensa que o bé és una nana marró enorme, un cos massa petit com per dur a terme la fusió de l’hidrogen, o bé una estrella extremadament petita.
A més d’aquest dubte, un dels misteris més grans que envolten aquest cinturó de radiació és d’on provenen els seus electrons. Aquest cos no sembla que orbiti una estrella, perquè potser n’és una, però tampoc no emet flamarades. Així doncs, una de les possibles explicacions és que, com passa a Júpiter, provinguin d’un planeta o un satèl·lit volcànic proper.
En qualsevol cas, gràcies a aquest descobriment, els investigadors disposen d’un altre factor a tenir en compte a l’hora d’interpretar les dades dels exoplanetes que examinen. Així, encara que no puguin detectar els cinturons de radiació directament, podrien arribar a deduïr-ne l’existència.
