L’astrofísic nord-americà Stephen Kane, de la Universitat de Califòrnia – Riverside, ha aconseguit resoldre dos enigmes molt importants en la ciència planetària, que estudia la formació d’aquests cossos celests i les seves interaccions entre ells i amb el seu entorn. En un article publicat a ‘Planetary Science Journal’, explica com s’ha ajudat d’una simulació per millorar la comprensió del cinturó d’asteroides, que ocupa un ‘espai desaprofitat’ al mig del Sistema Solar i que, alhora, fa de frontera entre planetes que tenen característiques molt diferents.
Planetes molt diferents i un espai ‘buit’ entremig
A la banda més propera al Sol hi ha els planetes rocosos o terrestres, el més gros dels quals és el nostre, la Terra. L’altra banda del cinturó, en canvi, és el reialme dels gegants gasosos el més petit dels quals, Neptú, és quatre cop més ample i té una massa 17 vegades superior a la de la Terra. A altres sistemes, però, hi hi ha planetes ocupant l’espai intermig: les anomenades súper-Terres, de què se n’han descobert unes quantes durant els darrers anys. El lloc on hi hauria d’haver un planeta així és, justament, entre Mart i Júpiter, on hi ha el cinturó d’asteroides.
La presència d’un altre planeta seria catastròfica
Les simulacions de Kane, però, demostren que hauríem de donar gràcies que, en comptes d’una súper-Terra, entre el planeta roig i el gegant del nostre sistema només hi hagi roques. Si no fos així, l’arquitectura de tot el nostre veïnat planetari seria molt diferent i la Terra també, fins al punt que, molt probablement, mai no hi hauria hagut vida.
L’astrofísic va mirar de saber què passaria si hi hagués un planeta amb diverses masses i com això afectaria les òrbites de tots els altres planetes. Pel que sembla, l’afectació que tindria en Júpiter ja seria suficient per desestabilitzar tot el Sistema Solar. Tenint en compte que aquest planeta és molt més gros que tots els altres junts, amb una massa de 318 vegades la de la Terra, la seva influència gravitacional és enorme, i qualsevol pertorbació que pateixi pot repercutir en tota la resta.
De fet, segons la massa i la localització exacta d’aquesta súper-Terra, la influència de la seva simple existència en Júpiter podria ser tan gran que Mercuri, Venus i fins i tot la Terra podrien ser expulsats del Sistema Solar. És el mateix que podria passar tant a Urà com a Neptú, que també podrien acabar vagant per l’espai exterior. En el procés, a més, l’òrbita del nostre planeta canviaria fins a fer-lo molt menys habitable o, molt probablement, exterminant qualsevol forma de vida que hi pugui haver.
Una informació molt important per al coneixement dels sistemes solars
Més enllà de la curiositat que desperta aquest escenari hipotètic, aquest estudi és important a l’hora de saber quins planetes fora del nostre sistema solar podrien contenir vida. Els móns com Júpiter, gegants gasosos que es troben lluny de les seves estrelles, només es troben en un 10% de les vegades, però la seva presència pot ser decisiva a l’hora de donar als planetes rocosos propers òrbites estables i, per tant, més aptes per a la vida. En aquest sentit, l’ordre del nostre Sistema Solar és òptim i funciona com un engranatge per donar les condicions perfectes per a la vida a la Terra. Qualsevol canvi, però, podria destruir aquest equilibri.
