Un nou article publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’ afirma que algunes llunes extraterrestres podrien contenir gel d’una mena que ens era desconegut fins ara. Tal com afirmen els seus autors basant-se en els seus estudis, es podria tractar d’una barreja d’aigua i sals formada a pressions altíssimes i baixes temperatures i que desafia el coneixement existent fins ara.
Les línies vermelles d’Europa
Aquest tipus de gel podria explicar les línies vermelles que travessen la superfície d’Europa, per exemple, una lluna de Júpiter famosa per tenir un oceà d’aigua líquida sota una escorça de gel molt gruixuda. De les esquerdes en aquesta capa glaçada, a vegades se n’escapen raigs d’aigua que surten disparats cap amunt, arribant a l’espai. En aquest tipus de llunes, a més, és on hi ha més esperances de trobar vida fora de la Terra, segons els experts.
En el cas d’aquestes línies vermelles, fins ara se sabien que tenen una signatura química que no s’assembla a res que coneguem a la Terra. Les marques grogues, d’altra banda, sí que se sap des de fa uns anys que són a causa de la presència de clorur de sodi, és a dir, la sal comuna que fem servir a les nostres cuines.
L’aigua salada no es comporta igual a tot arreu
Per resoldre el misteri pendent, doncs, els investigadors van mirar de reproduir les condicions d’Europa en un laboratori. Així és com es van adonar que combinant aigua, sal, temperatures baixíssimes i pressions molt altes, es formava un tipus de cristall sòlid desconegut, que podria ser tant a la superfície d’Europa com al fons del seu oceà. Així, l’aigua i la sal, que són conegudíssimes a la Terra, podrien comportar-se de maneres sorprenents en condicions extremes, que no es produeixen al nostre planeta.
L’aigua i la sal, a temperatures baixes, creen un hidrat, una xarxa cristal·lina suportada per enllaços d’hidrogen. Fins ara només es coneixia una forma d’hidrat, la que es troba al nostre planeta, format per dues molècules d’aigua i una de sal. A Europa, però, n’hi podria haver amb dues molècules de sal per cada 17 d’aigua i també amb una molècula de sal per cada 13 d’aigua. Això pot explicar, a més, per què la signatura química de les llunes oceàniques de Júpiter indica la presència de tantíssima aigua.
Un resultat sorprenent i amb moltes implicacions
Els investigadors van descobrir aquest hidrat comprimint una petita quantitat d’aigua amb sal entre dos diamants, fins a arribar a 25.000 cops la pressió atmosfèrica estàndard de la Terra. Volien comprovar com canviava la sal la quantitat de gel que es formava, ja que les sals tenen un efecte anticongelant. El que no esperaven, però, és que es formessin aquests cristalls desconeguts, que podrien existir, també, a les llunes de Júpiter.
Aquest descobriment, a més de permetre entendre les interaccions químiques a mons oceànics com Europa i altres llunes de Júpiter, també fa pensar que, si a l’Antàrtida hi ha algun llac amb molta sal, s’hi podria haver format algun d’aquests hidrats per bé que, si existeix, encara no ha estat descobert.
