L’illa de Pasqua, també coneguda com a Rapa Nui, ha fascinat els occidentals d’ençà que la van descobrir, entre els segles XVII i XVIII, pels seus moai, les enormes estàtues de pedra que hi ha per tota la seva costa. Tant la seva construcció i transport com, sobretot, el seu significat, han intrigat historiadors, arqueòlegs i curiosos durant dècades. Ara, un estudi publicat a la revista ‘Journal of Archaeological Science’ i encapçalat per Jo Anne Van Tilburg, directora de l’Easter Island Statue Project, afirma haver resolt aquest darrer punt: segons Tilburg, per als polinesis que habitaven les illes els gairebé 1.000 moai eren beneficiosos per a les collites i per a la fertilitat dels ramats, en un lloc remot on la necessitat d’autoabastir-se era essencial.
Per a Van Tilburg i el seu equip, les proves són a dos moais en concret, que van excavar durant cinc anys a la pedrera de Rano Raraku, a l’est de l’illa, i que han estat estudiats amb deteniment. Les anàlisis en aquestes dues estàtues, trobades a l’indret on es van tallar la majoria dels moais de l’illa, han detectat restes de plàtans, moniatos i taro. Això fa pensar que, a més de ser el lloc on es tallaven els moais, Rano Raraku podria haver estat una zona agrícula productiva, ja que els seus sòls són, segurament, els més rics de tota l’illa. Combinat amb el fet que té una font d’aigua dolça, podria ser que l’extracció mateixa ajudés a millorar la fertilitat del sòl.
La sorpresa dels científics en veure els resultats de les anàlisis del sòl, amb elements com ara calci i fòsfor, molt importants per al creixement de les plantes, va ser molt gran especialment tenint en compte que, amb els anys, la fertilitat dels camps de la resta de l’illa de Pasqua va anar baixant. Aquí, però, les excavacions per a arribar a les roques i el seu procés de tallat anava afegint roca mare a la barreja, cosa que funcionava com un fertilitzant natural. Els rapanui, a més, sembla que plantaven diversos cultius a la mateixa zona, cosa que també ajuda a mantenir la fertilitat del sòl.
Els dos moai excavats i analitzats es van trobar drets, un dalt d’un pedestal i l’altre en un forat, cosa que fa pensar que es van fer per quedar-se allà, no pas per ser traslladats a un altre punt de l’illa. Això podria fer canviar la idea tradicionalment acceptada que totes les estàtues dretes de Rano Raraku estaven esperant ser transportades. Potser, afirma Van Tilburg, aquests dos i altres moais van ser deixats allà per mantenir la condició sagrada del lloc. La pedrera va estar operativa, aproximadament, entre els anys 1450 i 1700, quan els primers contactes amb els occidentals van fer aturar la producció de moais.
Els dos moais havien quedat gairebé enterrats del tot per terra i runa, i la tria es va fer després de repassar les fotografies i els mapes de tota la regió. Així, també han aconseguit un arxiu enorme i una base de dades que documenta i compara més de 1.000 objectes a l’illa, inclosos els moai, i també dades de més de 200 objectes que es troben repartits per museus de tot el món. Aquest, doncs, és el primer estudi “definitiu” que mostra la pedrera com un paisatge complex i que enllaça la fertilitat del sòl, l’agricultura, les activitats d’extracció i el caràcter sagrat dels moai, que Van Tilburg ha treballat durant més de trenta anys, i que, actualment, estudia amb finançament de la Universitat de Califòrnia – Los Angeles.
