Què passa quan t’assabentes de la imminent expropiació de la petita vinya familiar per a la construcció d’un polígon industrial? Aquest és el dispositiu que serveix de detonant narratiu a El setembre i la nit, la primera novel·la de l’antropòloga i escriptora Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987). “La vinya Llobeta era una de les afectades. La seva! La de l’avi, encara que ja era del pare. La de la barraca i el garrofer i l’ametller i la carena i el relliscall i el vent de mestral. Indemnitzarien tots els propietaris, però s’endurien la feina feta per l’avi, que sort que no hi era per veure-ho, pel pare i per tots plegats. Res que pogués escriure’s, ni pagar-se, ni tan sols entendre per un qualsevol”, es pot llegir al llibre en boca de l’Anaïs, la protagonista de la novel·la. “El complex […] s’enduria vinyes i marges, senders i barraques de pedra seca formigó endins”, afegeix.
Des de la ficció, Rafecas retrata bé com aquest tipus de notícies poden trasbalsar les relacions internes en moltes famílies viticultores del camp català. Sobretot, des que fa dos anys, la Unió Europea va fer un pas endavant en la lluita contra el canvi climàtic i va establir objectius de compliment obligat als estats membres en matèria energètica: l’any 2030 almenys el 32% de l’energia haurà de procedir de fonts renovables, principalment de l’eòlica i fotovoltaica. I el desplegament d’aquesta normativa ha generat una allau de macroprojectes que les elèctriques han començat a tramitar en comarques del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, Ponent i l’Empordà. Territoris on la vinya hi és predominant. De fet, per complir els requisits europeus i segons les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, el Principat haurà de doblar la producció d’energies renovables en uns deu anys.
“Quan una empresa et truca a la porta per negociar la instal·lació d’una central eòlica a les vinyes, et posa entre l’espasa i la paret, perquè acostuma a obrir un esquerda entre els interessos i sensibilitats dels diversos membres de la família, no sempre coincidents”, explica la Laia [que ha ens ha demanat d’utilitzar un nom fictici per mantenir-se en l’anonimat]. Fa uns mesos que el seu pare ha signat un contracte amb una empresa energètica per plantar un molí eòlic a una finca familiar de vinyes velles de macabeu, a la Terra Alta. La Laia ha estat mesos demanant al seu pare que no acceptés la proposta, però no se n’ha sortit. “La construcció de noves centrals eòliques destrueix el paisatge per la instal·lació dels molins, però també per la construcció de camins i infraestructures necessàries per al seu funcionament. A més, tal com el Govern de la Generalitat planteja el desplegament, és manté la centralització i les dependències als interessos especulatius dels oligopolis elèctrics i energètics”, assegura. I això en una comarca com la Terra Alta de només 12.000 habitants (el 0,16% de Catalunya) i que amb 148 aerogeneradors en funcionament i 96 més en tràmit, ja produeix el 25% de l’energia eòlica que es genera a Catalunya.
Treballar la terra, cada cop menys rendible
Fins ara, la consideració del paisatge en la implantació de les energies renovables en un entorn rural no s’havia tingut prou en compte. El Catàleg del Paisatge de Catalunya promogut pel Departament de Territori i Sostenibilitat ara fa deu anys definia el paisatge de la Terra Alta “com un actiu de primer ordre, també per a la promoció i la competitivitat territorial”, per l’alternança de camps de vinyes i oliveres, i pels espais històrics vinculats de la Batalla de l’Ebre i la Guerra Civil. Però ni això ha servit per aturar la instal·lació de noves centrals. Ara bé, el problema del paisatge és només la punta de l’iceberg d’unes disfuncions estructurals molt més profundes. “Treballar la terra cada cop és menys rendible, sobretot en finques mitjanes com la nostra. Les vinyes velles que va plantar el meu besavi són poc productives, estan disposades en bancals, cosa que fa difícil la mecanització, i el camí s’hauria d’ampliar. Per fer treballar la finca, seria necessari replantar vinyes joves, aplanar terres i millorar-ne l’accés. És una inversió que mon pare, ara, no pot assumir. I si pogués, per la vida laboral que li queda, tampoc li surt a compte”, diu la Laia, sabedora que ni ella ni sa germana agafaran el relleu generacional i que les veremes familiars que han viscut de petites i adolescents, aviat seran només un record. Les alternatives són complicades, perquè a la comarca també escassegen generacions de pagesos interessats a arrendar terres i arriscar en inversions.
Per tot això, quan les elèctriques ofereixen 6.000 € anuals durant trenta anys per la instal·lació d’un molí a la finca, els pagesos difícilment s’hi resisteixen. “Els preus canvien sensiblement segons la companyia i segons la capacitat negociadora de cada propietari, però mentre no surti més a compte fer el raïm, serà impossible competir contra aquestes dinàmiques. A més, si no ho acceptes tu, ho acceptarà el veí i tindràs els molins a tocar de la finca sense cobrar res”, lamenta la Laia. Ara bé, caldrà analitzar quins són els beneficis econòmics, socials i ambientals a mitjà i llarg termini, les repercussions que aquest nou model de desenvolupament tingui sobre l’economia, l’agricultura i la demografia. Fins ara, els indicadors no conviden a l’optimisme: fa gairebé vint anys que es van instal·lar les primeres centrals eòliques a la Terra Alta i els municipis amb més molins registren les dades més negatives de despoblament; la comarca continua a les primeres posicions en indicadors de pobresa, baixa renda per càpita i envelliment. El món del vi està preocupat “perquè en cas que els diferents projectes de centrals eòliques en tramitació continuïn endavant, serà molt difícil la viabilitat d’un sector molt lligat al paisatge i l’enoturisme”, es pot llegir en un dels manifestos contra la massificació eòlica que ha signat el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Terra Alta.
De moment, l’ombra del dubte, del futur incert, cau sobre les vinyes de la Terra Alta i tantes altres regions vinícoles del país; com també passa al cinquè capítol de El setembre i la nit. Maica Rafecas hi escriu: “Aquell sector condemnat s’esfondrava, però a la gent se li en fotia, el govern ho volia expropiar tot per construir polígons gegantins de naus logístiques […] I com podia dir, el pare, que no passava res perquè l’avi era mort, que eren altres temps…, si la dignitat de la memòria era l’únic que ens podia salvar!”. En pocs anys saberem si casos com aquest només tenen cabuda a la ficció.
