Publiquen la cartografia submarina més completa del canal INBIS, a l’oceà Àrtic

Proper a l’illa de l’Os, a l’arxipèlag de les Svalbard (Noruega), és especialment interessant perquè va conservar el seu particular relleu durant l’últim màxim glacial

Proper a l’illa de l’Os, a l’arxipèlag de les Svalbard, aquest canal polar va conservar el seu particular relleu submarí durant l’últim màxim glacial

Proper a l’illa de l’Os, a l’arxipèlag de les Svalbard, aquest canal polar va conservar el seu particular relleu submarí durant l’últim màxim glacial | José Luis Casamor, GRC Geociències Marines de la UB

Un estudi científic detalla per primera vegada la cartografia dels trams superiors del canal INBIS, una vall submergida que s’estén al llarg de desenes de quilòmetres al nord-oest del mar de Barentsz, a l’oceà Àrtic. Aquest canal és una de les poques valls submarines de latituds polars que va preservar la seva arquitectura geològica durant l’últim màxim glacial, segons un nou treball publicat a la revista ‘Arktos. The Journal of Arctic Geosciences’, on participa el professor José Luis Casamor, de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, i experts de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental de Trieste (Itàlia) i de la Universitat de Tromsø (Noruega), entre altres. Molts dels paisatges més desconeguts de la Terra es troben submergits sota els oceans. En l’actualitat, els fons marins i les regions polars són les dues últimes grans fronteres de la recerca en l’àmbit de les ciències de la Terra. L’aplicació de tecnologies avançades, en aquest sentit, ha estat una revolució que ha ampliat la precisió dels mapes dels fons marins.

Mapa Barentsz

Mapa de la regió àrtica i del mar de Barentsz, on hi ha el canal INBIS | Wikimedia Commons

El canal INBIS (Interfan Bear Island and Storfjorden) és al marge continental del mar de Barentsz, a l’oest de l’illa de l’Os, a l’arxipèlag noruec de les illes Svalbard. La capçalera se situa a la plataforma continental -a uns 500 metres de profunditat- i la part més allunyada s’estén fins a 2.500 metres sota la superfície. INBIS és “un exemple excepcional de canal submarí profund en latituds polars, que s’ha format en una zona del marge continental situat entre dos importants ventalls sedimentaris glacials”, detalla Casamor, codirector de la campanya que va cartografiar gran part d’INBIS el 2015. Al llarg de milers d’anys, el relleu d’aquest canal ha estat esculpit per processos geològics. Els xaragalls són les principals estructures “que han permès reconstruir la història geològica del canal INBIS”, detalla Leonardo Rui, de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental de Trieste. “En particular, l’estructura i algunes característiques d’aquestes formacions ajuden a conèixer els possibles mecanismes de formació i a distingir entre àrees on predominen els xaragalls o bé els canals submarins”.

En general, les aportacions de sediment dels mantells de gel impedeixen la formació de relleus canaliformes en aquestes regions. En el cas del canal INBIS, la proximitat a l’illa de l’Os ha frenat l’avanç del mantell de gel i ha evitat el recobriment de la vall amb materials sedimentaris. “Com a resultat, aquesta vall submarina és un dels pocs canals polars que ha preservat el seu particular relleu submarí durant l’LGM, que és l’època de màxima extensió de les capes de gel en la història geològica més recent del planeta, fa més de 20.000 anys”, detalla Casamor. Un cas similar seria la fossa d’Albertini, al nord de les Svalbard.

Illa de l'Ós

L’illa de l’Ós, que ha frenat la sedimentació al canal i ha permès conservar-ne el relleu | Janno (CC)

A la part superior del canal INBIS, el mapa descriu un sistema de xaragalls i canals que tallen el talús continental i desemboquen al canal principal. Segons revela l’estudi, els corrents de densitat i terbolesa generats per l’aigua de fusió del gel han modelat i mantingut aquestes estructures. En aquest context, “i especialment en el període de màxima expansió del mantell de gel a la zona durant l’LGM, les aportacions de material dels corrents de gel van alimentar la formació dels ventalls sedimentaris”, destaca Casamor. El canvi de pendent és un altre factor clau de la topografia que s’ha de tenir en compte. Tal com explica Leonardo Rui, “sumat als canvis en les dimensions dels xaragalls, permet establir diferències entre una zona parcialment influïda pel flux de dipòsits glaciogènics i una altra que es troba completament protegida per la proximitat de l’illa de l’Os”.

La història geològica de l’oceà Àrtic ha revelat episodis com el tsunami de Storegga, el cataclisme submarí més espectacular conegut, que va sacsejar els fons polars fa uns 7.000 anys. A l’estret de Fram, entre Groenlàndia i les illes Svalbard, les fredes aigües àrtiques es barregen amb les de l’Atlàntic i generen un escenari excepcional per estudiar el registre geològic del canvi climàtic natural . En l’actualitat, les àrees polars septentrionals -un dels ecosistemes més afectats pels efectes del canvi global- constitueixen un excel·lent laboratori natural per a diverses àrees de les geociències marines. En aquest escenari de reptes per a la ciència, el Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la UB ha destacat per l’impacte de les seves investigacions, centrades a revelar la història geològica i paleoclimàtica dels fons marins.

Nou comentari