Per què algunes coses ens fan tant de fàstic que tenim arcades o fins i tot vomitem?

L'explicació és al nostre cervell i podria tenir un origen molt i molt antic

En topar amb alguna cosa que ens fa molt de fàstic, les persones, sovint, tenim arcades o fins i tot vomitem de manera incontrolable. Tot i que quines coses i amb quina facilitat tenim aquesta reacció depèn de cadascú, és un fet comú i que té una explicació relacionada directament amb el funcionament del nostre cervell i, també, amb adaptacions evolutives que van tenir lloc fa molt i molt de temps.

D’una banda tenim les neurones mirall, que tenen un paper molt important en l’empatia. La connexió entre les àrees del cervell dedicades a l’observació i a la imitació estan tan relacionades, de fet, que en una ressonància magnètica no s’observa cap diferència entre l’activitat cerebral d’una persona vivint una emoció i la d’una persona que està veient una altra persona experimentant la mateixa emoció. Aquestes neurones són les responsables tant del fet que sigui comú posar-se a plorar quan algú altre plora com, tornant a l’assumpte que ens ocupa, que no sigui estrany tenir arcades o fins i tot vomitar si veiem algú que vomita.

A més, però, també hi ha el vòmit com a part de l’instint de supervivència dels humans. No és estrany, per exemple, que després d’haver menjat o begut alguna cosa que ens ha fet mal, el simple fet de veure-la o olorar-la ens provoqui nàusees, arcades o, en casos molt extrems, fins i tot vòmits. De fet és el mateix, probablement, que va passar la darrera vegada que vam ingerir el menjar o la beguda en qüestió: cosa dolenta, fora del ventre. Doncs bé, el nostre cervell ha creat una reacció d’aversió a aquella cosa en concret que té una expressió fisiològica molt evident. En el cas de les coses que ens fan molt de fàstic, el mecanisme és semblant i la reacció sovint és desencadenada molt més per l’olfacte que no pas per la vista.

Escàner cerebral | iStock
Escàner cerebral | iStock

Pel que fa al mecanisme del vòmit, tot comença amb una senyal enviada a àrea del cervell coneguta com la zona gallet químioreceptora, que es troba al bulb raquidi i que controla, efectivament, les nàusees i els vòmits, comunicant-se amb les parts del cos implicades en el procés. És, en definitiva, el que fa aparèixer les basques, la pal·lidesa de la pell, la suor freda, que ens augmenti la freqüència cardíaca i, fins i tot, que la nostra boca segregui més saliva per tal de protegir les dents de l’àcid de l’estómac. Finalment, comença el vòmit pròpiament dit, una contracció simultània dels músculs que hi ha entre el coll i l’abdomen que posa prou pressió a l’estómac com per empènyer el seu contingut cap a l’exterior a través de l’esòfag i la boca. Alhora, l’epiglotis es tanca per impedir que el vòmit vagi a parar a la tràquea i els pulmons.

Per acabar, és important recordar que vomitar fa perdre molt de líquid i electròlits i que per tant, si ens passa, cal que ens hidratem i que reposem els nutrients perduts.

Nou comentari