El múscul més ràpid del món i l’evolució de quatre espècies d’ocells exòtics

Un estudi d'un múscul de les ales dels manaquins i la influència en el seu ritual d'aparellament explica la diversificació d'un ancestre comú en quatre espècies diferents

Manaquí de barba blanca (Manacus manacus)

Manaquí de barba blanca (Manacus manacus) | Wikimedia Commons

Els manaquins barbuts, durant el seu ritual d’aparellament, mouen les seves ales a una velocitat rapidíssima. Aquesta capacitat, però, és molt més que una estratègia reproductiva: el múscul que permet que les ales es batin tan ràpid també és la raó per la qual aquest ocell exòtic, nadiu d’Amèrica Central i del Sud, ha evolucionat en quatre espècies diferents, segons afirma un estudi elaborat per científics de la Universitat Wake Forest (Estats Units) i que ha estat publicat a la revista ‘eLIFE’.

El petit manaquí barbut (genus Manacus), que medeix poc més de 10 centímetres i pesa uns 15 grams, té un dels músculs d’extremitat més ràpids de tots els vertebrats. Durant la seva dansa d’aparellament fa servir aquest múscul -scapulohumeralis caudalis- per girar sobre sí mateix a una velocitat tan ràpida que els ulls humans no ho poden veure. Aquest moviment produeix un soroll, quan les ales es toquen a l’esquena de l’ocell, que crida l’atenció de les femelles. Segons sembla, a més, la capacitat d’aquest múscul de moure’s a diferents velocitats ha marcat l’evolució dels manaquins, que d’una espècie han acabat essent-ne quatre en un període de temps relativament curt. Els investigadors es van fixar en un ancestre comú de tots ells de fa 300.000 anys i van estudiar com va evolucionar dels manaquins de barba blanca als manaquins de coll daurat i després als de coll blanc i taronja.

Manaquí de coll daurat (Manacus vitellinus)

Manaquí de coll daurat (Manacus vitellinus) | Wikimedia Commons

A diferència de molts altres estudis, aquest no només examinava un grup petit d’animals i la seva evolució sinó també el seu comportament i el funcionament d’un múscul concret en tots ells. D’aquesta manera es va poder comprovar que la velocitat i el comportament d’un sol múscul va tenir una gran influència en com l’espècie es va dividir en quatre de diferents. Els investigadors van viatjar fins a Panamà i Costa Rica per comparar les velocitats d’expansió i contracció dels scapulohumeralis caudalis de les quatre espècies d’ocell i van comparar enregistraments del so que emeten a la recerca de variacions de velocitat i duració, observant que alguns canvis fisiològics van acabar produint canvis de comportament i, d’aquí, l’evolució de quatre espècies diferents de manaquí.

L’estudi de músculs tan ràpids com aquest, a més, poden ser útils per a la investigació de malalties com l’esclerosi lateral amiotròfica, que ataca els músculs dels humans. Conèixer què fa que un múscul sigui ràpid, què fa que sigui fort i què ga que sigui totes dues coses alhora, com en el cas dels manaquins, pot ajudar a entendre les malalties musculars i de quina manera es poden tractar.

Nou comentari