El llenguatge és una de les capacitats més notables que té l’ésser humà. Ens permet expressar significats complexos i transmetre coneixements de generació en generació. La manera com es va arribar a desenvolupar aquesta capacitat és una qüestió important de la biologia humana que investigadors de les universitats de Barcelona, Colònia i Tòquio han abordat en un article recent. Publicat a la revista ‘Trends in Cognitive Sciences‘, hi han participat els experts de l’Institut de Sistemes Complexos de la UB (UBICS) Thomas O’Rourke i Pedro Tiago Martins, liderats pel professor d’investigació ICREA Cedric Boeckx. Segons el nou treball, l’evolució del llenguatge va estar relacionada probablement amb una altra característica notable de l’Homo sapiens: la tolerància i la cooperació humana.
L’estudi es basa en evidències de camps tan diversos com l’arqueologia, la genòmica evolutiva, la neurobiologia, el comportament animal i la recerca clínica sobre trastorns neuropsiquiàtrics. Aquestes evidències assenyalen que la reducció de l’agressió reactiva, resultat de l’evolució i el procés de autodomesticació de la nostra espècie, devia comportar un augment de la complexitat de la parla. Segons els autors, aquest desenvolupament el devia provocar el menor impacte a les xarxes cerebrals de les hormones de l’estrès, neurotransmissors que s’activen en les situacions agressives i que són crucials per aprendre a parlar. Per mostrar aquesta interacció, els investigadors també han analitzat les diferències genòmiques, neurobiològiques i del tipus de cant entre el maniquí carpó blanc domesticat i el seu parent salvatge més pròxim.
Buscant les claus de l’evolució del llenguatge humà en el cant dels ocells
Un aspecte central de l’enfocament dels autors sobre l’evolució del llenguatge és que es poden dilucidar els aspectes que el fan especial comparant-lo amb els sistemes de comunicació d’altres animals. «Fixem-nos, per exemple, en la manera com els infants aprenen a parlar i com els ocells aprenen a cantar: a diferència de la majoria dels sistemes de comunicació animal, el cant dels ocells juvenils i la parla dels infants només es desenvolupen adequadament en presència de tutors adults. Sense l’aportació vocal dels adults, el gran repertori de sons que solen estar disponibles per als humans i els ocells cantaires no es desenvolupa adequadament», expliquen els investigadors.
A més, tot i que la parla i el cant dels ocells van evolucionar de manera independent, els autors assenyalen que els dos sistemes de comunicació estan associats amb patrons similars en la connectivitat cerebral i es veuen afectats negativament per l’estrès: «Les aus sotmeses regularment a estrès durant el seu desenvolupament tenen un cant més estereotipat quan són adultes, mentre que els infants que pateixen problemes crònics d’estrès són més susceptibles a desenvolupar tics repetitius, incloent-hi les vocalitzacions en el cas de la síndrome de Tourette».
En aquest context, Kazuo Okanoya, un dels autors de l’article, fa anys que estudia el maniquí carpó blanc (Lonchura striata domestica), un ocell cantaire domesticat que té un cant més variat i complex que el seu ancestre salvatge (Lonchura striata). El treball mostra que, igual que passa amb altres espècies domesticades, el maniquí carpó blanc té una resposta debilitada a l’estrès i és menys agressiu que el seu parent salvatge. De fet, segons els autors, cada vegada hi ha «més evidències que múltiples espècies domesticades han alterat els repertoris vocals en comparació amb les seves contraparts silvestres».
L’impacte de la domesticació en l’estrès i l’agressivitat
Segons els investigadors, aquestes diferències entre animals domèstics i salvatges són una altra de les «peces centrals en el trencaclosques de l’evolució del llenguatge humà», ja que la nostra espècie comparteix amb altres animals domèstics curiosos canvis físics respecte a les espècies salvatges relacionades més properes. Els humans moderns tenen una cara aplanada, un crani arrodonit i unes dents de mida reduïda en comparació amb els seus parents arcaics extints, els neandertals. Per la seva banda, els animals domèstics han experimentat canvis comparables en l’estructura òssia facial i cranial, sovint acompanyats del desenvolupament d’altres trets com la despigmentació cutània, les orelles caigudes i les cues arrissades. Finalment, els éssers humans moderns tenen marcades reduccions en les mesures de resposta a l’estrès i agressió reactiva en comparació amb altres simis vius.
Aquestes similituds no s’aturen en els trets físics. Segons els investigadors, els genomes dels humans moderns i de múltiples espècies domesticades presenten canvis centrats en els mateixos gens. Especialment, un nombre desproporcionat d’aquests gens sembla que regula negativament l’activitat de sistema neurotransmissor del glutamat, que impulsa la resposta del cervell a les experiències estressants. «El glutamat, el principal neurotransmissor excitador del cervell, també interactua amb un altre neurotransmissor, la dopamina, en l’aprenentatge del cant dels ocells, en les conductes agressives i en els tics vocals repetitius de la síndrome de Tourette», destaquen.
Alteracions en l’equilibri de les hormones de l’estrès en el cos estriat
En l’estudi, els autors mostren com l’activitat del glutamat tendeix a promoure l’alliberament de dopamina en el cos estriat, una estructura cerebral evolutivament antiga que és important per a l’aprenentatge basat en recompenses i les activitats motores: «En els ocells cantaires adults, l’augment en l’alliberament de dopamina en aquesta àrea estriatal es correlaciona amb l’aprenentatge d’un cant més restringit, que reemplaça les vocalitzacions experimentals típiques de les aus més joves». «Pel que fa als éssers humans i altres mamífers —continuen—, l’alliberament de dopamina a l’estriat dorsal impulsa activitats motores restringides i repetitives, com les vocalitzacions, mentre que els comportaments més experimentals i exploratoris estan relacionats amb l’activitat dopaminèrgica a l’estriat ventral».
Segons l’estudi, molts dels gens implicats en l’activació glutamatèrgica que han canviat en l’evolució humana recent codifiquen la senyalització de receptors que redueixen l’excitació del cos estriat dorsal. És a dir, que disminueixen l’alliberament de dopamina en aquesta zona. Mentrestant, aquests receptors tendeixen a no reduir, o fins i tot promoure, l’alliberament de dopamina a les regions estriatals ventrals. Els autors de l’article argumenten que aquestes alteracions en l’equilibri de les hormones de l’estrès en el cos estriat van ser un pas important en l’evolució de l’aprenentatge vocal en el llinatge humà modern. «Aquests resultats suggereixen que el sistema del glutamat i les seves interaccions amb la dopamina estan implicats en el procés en el qual els humans van adquirir la seva variada i flexible habilitat per parlar. Per tant, la selecció natural contra l’agressió reactiva que ha tingut lloc a la nostra espècie devia alterar probablement la interacció d’aquests neurotransmissors, impulsant les nostres habilitats comunicatives. Aquestes troballes obren noves vies per a la recerca biològica comparativa sobre la capacitat humana del llenguatge», conclouen els investigadors.
