A mesura que la covid-19 s’ha anat expandint per Europa, la imatge de governs informant de l’evolució dels contagis i les morts s’ha fet cada cop més habitual. Les xifres de defuncions permeten conèixer l’impacte de la pandèmia, però també tenen darrere diferents mètodes de càlcul que provoquen grans divergències entre els estats europeus: alguns poden sobreestimar el nombre de morts, com Bèlgica, mentre que en la majoria és probable que la xifra real sigui més alta que l’actual. A banda de les divergències en els criteris, però, la incapacitat de fer tests massius és la clau que impedeix que Europa tingui una xifra fiable de defuncions amb covid-19. “El nostre missatge clau és clar: test, test i test”, ha dit en més d’una roda de premsa el director general de l’Organitzacó Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, conscient que és l’única manera de conèixer l’impacte real de la pandèmia. Però amb la ràpida expansió del coronavirus, Europa s’ha trobat amb una escassetat de tests que l’ha abocat a no saber ara per ara l’impacte exacte en contagis i defuncions.
Davant la manca d’un estàndard internacional per comptabilitzar les morts amb covid-19, la gran majoria dels estats europeus han optat per incloure en la xifra oficial de defuncions només persones que prèviament havien donat positiu. Aquest és el cas d’Itàlia, Espanya i França, els estats europeus més afectats per la pandèmia, però també d’altres com Àustria, Suècia o els Països Baixos, menys colpejats per la pandèmia. Com la majoria han optat per comptabilitzar només els morts que s’havien fet el test, la xifra de morts a Europa pot estar infracalculada a causa de l’escassetat de diagnòstics. Segons càlculs de ‘The Economist’ basats en l’excés de mortalitat durant la pandèmia, hi ha països que només estan comptabilitzant la meitat de les defuncions. A Espanya, les xifres oficials no inclouen un de cada tres morts.
A falta de tests massius, Bèlgica s’ha desmarcat i comptabilitza qualsevol mort sospitosa de tenir coronavirus. La inclusió de casos sense test la porta a ser el país amb més morts per càpita del món: 57 defuncions per cada 100.000 habitants. El govern belga diu comptabilitzar els sospitosos per ser “completament transparent”, malgrat que això “exageri els números”. “Quan es revisin les dades d’altres països i es mostri la xifra real, les nostres taxes de mortalitat s’equipararan”, va assegurar el viròleg Steven Van Gucht. En el rànquing de més morts per càpita, Espanya ocupa el segon lloc amb 47 morts per cada 100.000 habitants, seguida d’Itàlia amb 42 i de França amb 33.
A partir del 15 d’abril, a Catalunya es dona la dada de persones mortes amb covid-19 registrades a les funeràries. Així, la xifra inclou defuncions en hospitals però també residències o domicilis, entre d’altres. A més, com a Bèlgica, s’hi inclouen els casos confirmats de coronavirus i els sospitosos. “Saber el nombre exacte de gent que mor amb coronavirus seria de molta importància, però no és una qüestió simple”, va reconèixer Sarah Caul, de l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit. Davant la impossibilitat de diagnosticar, una de les alternatives per calcular l’impacte de la covid-19 és el càlcul de l’excés de mortalitat, la diferència entre la mortalitat que s’ha registrat durant la pandèmia i la que hi ha hagut durant el mateix període en anys anteriors.
Seguint el càlcul d’excés de mortalitat, tots els països registren una taxa oficial de morts inferior a la real. Segons ‘The Economist’, la xifra oficial de defuncions en alguns estats europeus pot estar recollint la meitat de les morts reals. Segons aquests càlculs, que prenen com a referència dades del 9 al 12 de març, la xifra de morts amb covid-19 a Bèlgica recolliria el 93% de l’excés de mortalitat registrat al país durant la pandèmia, mentre que a Suècia s’aproximen fins al 90%. En el cas de França, s’estarien comptabilitzant el 86% de les defuncions, mentre que a Espanya només el 67%. Segons els càlculs basats en l’excés de mortalitat, a Espanya no s’estarien comptabilitzant una de cada tres morts amb coronavirus. En el cas d’Àustria, la xifra de morts només recolliria el 57% de les defuncions, mentre que els Països Baixos només comptabilitzaria el 48%, la mateixa xifra que a Llombardia, un dels territoris italians més afectats per la pandèmia.
La manca de tests massius impedeix constatar la fiabilitat de les xifres oficials perquè pot fer passar desapercebut el que succeeix fora dels hospitals, cosa que complica tenir una xifra exacta. A banda d’altres motius relacionats amb els serveis sanitaris, els estats europeus que van fer moltes proves a l’inici de la pandèmia és més probable que tinguin taxes de mortalitat més baixes, segons la Universitat Johns Hopkins. És el cas, per exemple, d’Alemanya, que registra una taxa de mortalitat molt baixa que, sumat a altres motius, pot estar ajudada per haver fet molts tests. Amb tot, la universitat avisa que la mortalitat també està relacionada amb altres causes, com per exemple, la demografia, amb més morts en els llocs amb una població més envellida, i les característiques del centres de salut, amb més mortalitat on hi ha menys recursos. Pel que fa a l’exemple d’Alemanya, el viròleg Christian Drosten, que n’assessora el govern, assegura que va ser clau intensificar els tests durant la primera setmana. Els laboratoris alemanys s’havien preparat abans, cosa que els va permetre reaccionar ràpidament i saber on hi havia els principals brots. Les proves massives, defensa Drosten, van disparar el nombre de casos, però no de morts.
A mesura que s’ha expandit el virus, alguns governs han anat variant la manera en què comptabilitzen les defuncions per tal que la xifra sigui el més exacta possible, per exemple, incloent les morts en residències. Això ha fet que, de cop, les dades trenquin la tendència o facin salts que no es corresponen amb l’evolució diària. Inicialment, per exemple, França i Espanya només comptabilitzaven defuncions a hospitals i excloïen les morts a centres d’atenció a gent gran, malgrat que, segons l’OMS, el 55% de les morts a Europa s’han produït a residències. Des del 8 d’abril, les comunitats autònomes aporten les dades de morts en residències, mentre que França també les té en compte des del 6 d’abril. Al Regne Unit, les xifres oficials del govern no inclouen les morts a centres d’atenció a gent gran, malgrat que l’Oficina Nacional d’Estadística sí n’inclou algunes. A Alemanya no hi ha una xifra oficial de morts en residències. Malgrat que tots els estats reconeixen que les residències han estat fortament afectades per la covid-19, ara per ara és difícil saber l’impacte exacte del virus en aquests centres, ja que moltes defuncions s’han produït sense que hi hagués un test previ. Això també succeeix amb persones que han mort en el seu domicili i que no s’inclouen a la xifra oficial per manca de diagnòstic.
A banda de permetre controlar millor l’expansió del virus, tenir la capacitat de fer tests massius també hagués permès tenir una visió més exacta sobre l’impacte de pandèmia a Europa. Malgrat les divergències en els criteris de càlcul, la majoria dels estats europeus han optat per comptabilitzar només les morts en què s’ha confirmat la covid-19, amb la qual cosa es corre el risc de calcular a la baixa el nombre de defuncions.
