Gairebé cinc mesos després de la trobada entre la sonda New Horizons de la NASA i l’objecte 2014 MU69, més conegut com a Ultima Thule, els científics que treballen a la missió han publicat a la revista ‘Science’ el primer informe en detall d’aquest asteroide. Fins ara, tot el que s’havia pogut conèixer de l’objecte eren algunes dades i fotografies fetes públiques per l’agència espacial nord-americana, que ja mostraven que Ultima Thule era un cos molt més estrany del que s’havien imaginat quan l’observaven de lluny, un vestigi dels blocs a partir dels quals es van construir els planetes del Sistema Solar que va quedar atrapat en el temps, servint com a mostra de l’estat del nostre racó de l’Univers fa milers de milions d’anys.
Tal com expliquen els experts de la NASA en aquest perfil, Ultima Thule, l’objecte més llunyà que ha estat explorat mai per l’home, és a uns 6.500 milions de quilòmetres de la Terra. Amb una llargada d’uns 36 quilòmetres, la seva forma, que ha sorprès els científics, es composa d’un lòbul gran i aplanat i d’un altre de més petit i arrodonit que s’uneixen en una junta que han batejat com el seu “coll”. La manera com Ultima Thule va acabar tenint aquesta forma tan particular, però, cotninua sent un misteri que, pensen, té relació amb com es va formar, fa milers de milions d’anys. Probablement, els dos lòbuls s’orbitaven mútuament, com altres objectes binaris del Cinturó de Kuiper, més enllà de Plutó, fins que, per alguna raó que es desconeix, van acabar fusionant-se. Aquest procés mateix mostra clarament com Ultima Thule és un vestigi ben conservat d’un moment molt llunyà de la història del Sistema Solar, els seus inicis, i pot aportar molta informació sobre els processos que van tenir lloc aleshores.
La sonda New Horizons i el seu equip, però, també estan investigant les característiques de la superfície d’Ultima Thule, com ara els seus punts brillans i foscos, les seves valls, muntanyes, cràters… Segons sembla, la depressió més gran de l’objecte medeix uns 8 quilòmetres d’ample i, probablement, es va formar a causa d’un impacte. Alguns pous més petits, però, es podrien haver format a causa de la caiguda del material que hi havia a zones més interiors de l’objecte o, també, per la sublimació del gel de l’asteroide, que hauria deixat forats a l’espai que ocupava. Pel que fa als seus color i composició, s’assembla bastant a altres objectes del Cinturó de Kuiper. És molt vermell, fins i tot més que Plutó, que també va ser explorat per la New Horizons el 2015, un color que, es pensa, es deu a la modificació dels materials orgànics que s’han trobat a seva superfície, on s’han detectat, entre altres, aigua glaçada i metanol, una barreja molt diferent de la trobada en altres objectes semblants.
La sonda continuarà enviant dades sobre la trobada amb Ultima Thule fins a finals d’estiu de l’any 2020. Mentrestant, a més, la New Horizons continuarpa observant els objectes que trobi al seu pas pel Cinturó de Kuiper. Actualment, es troba a uns 6.600 milions de quilòmetres de nosaltres, viatjant a una velocitat de més de 50.000 quilòmetres per hora.
