“La venganza de la naturaleza”: home, natura, ciència i tecnologia a través del cinema

Carlos Tabernero Holgado repassa 50 pel·lícules que mostren tant el conflicte dels humans amb l'entorn com els diferents punts de vista que s'han adoptat i la seva ecolució

La relació entre l’espècie humana i la natura, tot i que de control i modificació des dels seus inicis, ha variat molt al llarg del temps. L’avenç de la ciència i la tecnologia, com també els canvis socials, polítics i religiosos, han acabat desembocant en la situació actual, on ens trobem a les portes d’una catàstrofe que no sabem si encara podem evitar, si hi ha voluntat de fer-ho ni, en cas que acabi passant, ni si ens en sortirem ni de quina manera.

La visió d’aquesta relació, que ha variat força i que s’ha abordat des de molts punts de vista durant el darrer segle i mig, ha tingut el seu reflex en totes les arts, i Carlos Tabernero, doctor en Biologia i professor agregat d’Història de la Ciència a la Universitat Autònoma de Barcelona, dedica el seu darrer llibre, La venganza de la naturaleza. 50 narrativas en torno al medio ambiente (Editorial UOC), a fixar-se en com mostra el cinema els conflictes entre l’home, el “progrés” i la natura, condicionats sempre per la realitat social i política dels seus autors.

Una escena de Metropolis (Fritz Lang, 1927)

De Nanook of the North (Robert J. Flaherty, 1922) a O que arde (Oliver Laxe, 2019) i passant per creadors tan destacats com Fritz Lang, Roland Emmerich, Abel Gance, Hayao Miyazaki, Alfred Hitchcock, Steven Spielberg o John Ford, Tabernero desplega un coneixement profundíssim del cinema –i també de la televisió–, amb referències gairebé inesgotables que serveixen, en cadascuna de les pel·lícules que analitza, per incidir en què hi ha d’interessant o destacable en el seu plantejament, en la visió del món que mostren o en les actituds dels seus personatges. Un viatge per la història del cinema que és, també, per la història del segle XX a tot el món, per la consideració que s’ha tingut per la natura en diversos llocs i moments però també per la ciència i la tecnologia.

En un moment del llibre, Tabernero destaca la separació lingüística i per tant sociocultural que fa l’idioma japonès entre l’energia nuclear destructiva –Kaku– i la seva imatge més positiva –Genshiryoku–. Si Gojira (Ishirô Honda, 1954) és la primera, Astro Boy (Osamu Tezuka, 1952-1968) es correspon a la segona. És només un exemple de la unió de conceptes, interpretacions i punts de vista que l’autor ajunta en aquest llibre, una proposta interessant tant per als amants del cinema com de la ciència, la tecnologia i el medi ambient.

Nou comentari