Gestionar directament el servei d’aigua, i per tant, executar de forma plena les competències que en aquest àmbit té un municipi, s’ha convertit en un objectiu polític per a diversos ajuntaments catalans. Grans ciutats com Barcelona, Terrassa, Sant Cugat, Badalona, Cerdanyola del Vallès i Ripollet, actualment amb una concessió privada de gestió, sotmeten a discussió política la possibilitat de recuperar-ne el control públic, aprofitant que les concessions són a punt d’extingir-se. A Catalunya, segons dades de l’associació Aigua És Vida, hi ha 507 municipis –la majoria de petites dimensions, però també Manresa i Mataró- que fan una gestió pública d’aquest bé, i en 437 poblacions el servei el presta una empresa mixta o una societat privada. Ciutats de referència europea com París, Berlin i Madrid tenen municipalitzat el servei d’aigua, però el cert és que recuperar la gestió pública de l’aigua en ciutats on existeix una concessió a una empresa privada no és tan senzill com acordar-ho en un ple municipal.
Restriccions de Madrid
El procediment per recuperar la gestió d’aquest servei implica diversos processos, i també disposar del pressupost necessari per garantir la qualitat de servei. A parer del catedràtic de Dret Empresarial de la Universitat Complutense Jesus Sánchez Lambás, que també és vicepresident executiu de l’Institut Coordenades de Governança i Economia Aplicada, “la decisió sobre quin sistema de gestió d’aigua adopta un municipi ha de ser tècnica i no política, perquè pot acabar perjudicant els treballadors de l’empresa que perd la concessió i sobretot els ciutadans, que molt probablement acabaran pagant més diners, sigui a través del rebut de l’aigua o d’altres impostos per compensar una hipotètica baixada del rebut si el servei el gestiona un ajuntament”.
Aquest expert explica a El Món Planeta que “una de les primeres conseqüències que tindria per al treballador d’una empresa privada que passa a dependre d’una administració és la pèrdua automàtica de l’antiguitat, tal i com han expressat diverses sentències de tribunals superiors de comunitats autònomes, però també el Tribunal Suprem”. De fet, el ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques imposa restriccions pressupostàries i de caràcter laboral que converteixen el procés de remunicipalització en un camí ple de rocs. O com a mínim així li ho ha fet saber a l’ajuntament de Ciudad Real, governat pel PSOE. El consistori va fer una consulta al ministeri d’Hisenda sobre si podia incrementar la plantilla municipal i subrogar els treballadors de l’empresa privada que gestiona l’aigua sense concurs públic de selecció de personal.
I la resposta per carta de Madrid, a la qual ha tingut accés El Món Planeta, és ben clara. El ministeri apel·la a la llei de Pressupostos Generals de l’Estat per recordar al municipi que una operació d’aquestes característiques no s’ajustaria als “criteris d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera”. Però la carta es refereix sobretot a la qüestió dels treballadors, recordant a l’ajuntament de Ciudad Real que en cas de remunicipalització, “cal fer una oferta pública de llocs de treball, o a través del nomenament de personal interí o de contractació temporal”, però que en cap cas podrien passar a ser funcionaris perquè “seria una forma indirecta d’augmentar la plantilla de l’ens local, fet que afectaria la massa salarial, i a més, no és possible procedir a realitzar convocatòries de proves selectives al marge dels criteris -principis d’igualtat, lliure concurrència, publicitat, mèrit i capacitat- que amb caràcter bàsic estableix la llei”.
1 
