Durant els mesos de confinament, a les xarxes socials no s’han deixat de veure imatges d’exemplars de diverses espècies d’animals salvatges movent-se per les ciutats. Paons a Madrid, senglars a Barcelona, óssos a Astúries, peixos als canals de Venècia, guineus al País Basc i un llarg etcètera. És normal que hi siguin, però, o el confinament realment ha fet que apareguin?
La quarantena ha obert un nou espai per a la fauna salvatge: les zones urbanes. Explorar l’entorn és un impuls natural dels animals, que ocupen les zones que hi ha disponibles. El fet que s’hagi reduït el tràfic i hi hagués molta menys presència humana, que els pot espantar o intimidar, els va fer molt més fàcil accedir a espais urbans. Sense les barreres habituals, els va quedar lliure un espai atractiu per a ells que els donava aliments -escombraries, la vegetació de parcs i jardins…- i on a més tenien l’avantatge de no trobar ni depredadors ni caçadors. Al cap i a la fi, se sap que la fauna salvatge ha explorat i colonitzat llocs poc habitats com ara els voltants de la central nuclear de Txernòbil, on, tot i l’accident de 1986, els animals i les plantes han trobat els seus indrets on establir-se.
Tot i així, molts dels animals que s’han atrevit a entrar a les ciutats i que hem vist a fotografies i vídeos ja es passejaven per les ciutats abans del confinament. És el cas, per exemple, dels porcs senglars. Encara que no sigui gaire comú veure’ls a l’avinguda Diagonal de Barcelona, si que ho és a les zones més properes a Collserola, degut a la seva superpoblació. Els senglars són animals que han aprés a utilitzar els recursos de les grans ciutats per menjar i dormir, i que hagin pogut entrar a la ciutat fins a la Diagonal es deu, simplement, a que no van trobar barreres com el trànsit o cap persona que avisés a Emergències. Aquesta situació podia convertir-se en un problema i causar accidents en el moment d’aixecar les restriccions, i no és exclusiu dels senglars sinó que també es pot donar amb porcs vietnamites, guineus o cabirols, animals que també estan acostumats a visitar zones urbanes i que estan aprenent a utilitzar els recursos humans.
Per tant, és cert que en no trobar barreres, hi ha espècies que s’han aventurat més a visitar les ciutats, com pot ser fins i tot el cas, també, d’algun ós o llop a les zones de muntanya. Animals menys conflictius, com els paons que es van veure a Madrid, són de parcs propers, on encara que tenien bona alimentació i sortien a passejar, ja que tenien menys elements que els poguessin espantar o intimidar. A més, en època de zel les passejades són més àmplies. El confinament, però, també influeix negativament en la fauna que viu habitualment a les ciutats i a qui la presència dels humans suposa un benefici, com podrien ser els coloms o petits rosegadors com rates o ratolins, que aprofiten les escombraries de la gent com a aliment. Alguns ajuntaments, de fet, han permès excepcionalment alimentar els gats del carrer, encara que tinguessin accés a ocells i rosegadors. Tot i així, encara que els animals han aprofitat la falta d’humans per explorar un nou hàbitat desconegut per a ells, també cal anar amb compte amb quins a quin punt els exemples que veiem a les xarxes són certs. Un dels casos més clars és el d’un vídeo de dofins a Venècia que, en realitat, va ser gravat a Cagliari, a l’illa de Sardenya; o el d’un coiot a San Francisco, als Estats Units, que va ser vist a prop del Golden Gate Bridge però que una persona resident a la zona assegura que hi és molt sovint i s’alimenta del menjar que ofereixen els turistes i passejants.
Amb tot això, quines conseqüències pot tenir el confinament per a la biodiversitat. Seran notables, els canvis? Els experts diuen que no es pot afirmar res semblant, ja que n’hi hauria si aquest confinament fos més llarg però, en ser un estat puntual, que ha durat pocs mesos, no es no es pot considerar un gran canvi, que demanaria molt més temps perquè les ciutats no fossin només una extensió del seu territori sinó que es convertissin en la llar de diversos animals i es comencessin a genera nous ecosistemes.
Cristina Recasens (Palamós, 1993) és graduada en Biologia i màster en Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat tant al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) com al Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la mateixa universitat.
