La fauna de latituds antàrtiques podria estar en perill pels patògens que dispersen els humans en localitats i bases científiques de l’oceà sud, segons un estudi liderat pels experts Jacob González-Solís, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona, i Marta Cerdà-Cuéllar, de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries. La nova recerca, que ha detectat bacteris del gènere Salmonella i Campylobacter d’origen humà en aus marines antàrtiques i subantàrtiques, revela la fragilitat dels ecosistemes polars i alerta del risc de mortalitats en massa i extincions de poblacions de fauna local a causa dels patògens.
Exploradors, baleners, científics -i més darrerament, també turistes- són exemples de col·lectius humans que s’han desplaçat fins als punts més remots de l’extrem sud del planeta. Des de fa temps, alguns estudis postulaven si en latituds antàrtiques s’havien donat casos de zoonosi inversa, és a dir, infeccions que són transmeses per l’espècie humana a altres éssers vius. Amb tot, i malgrat alguns indicis previs, els estudis científics sobre agents zoonòtics en les zones antàrtiques i subantàrtiques han estat molt fragmentats. Per tant, les evidències són molt disperses i no totalment convincents en aquest àmbit del coneixement.
El nou treball, publicat a la revista ‘Science of the Total Environment’, estudia la possible transmissió de bacteris d’origen humà a les poblacions d’aus marines en quatre àrees dels ecosistemes antàrtics i subantàrtics. «La cronologia i les vies potencials per a la zoonosi inversa en aquests ecosistemes són complexes i difícils d’estudiar, però sembla que es poden relacionar clarament amb la proximitat de la fauna a zones subantàrtiques habitades i a la presència de bases científiques antàrtiques», detalla el professor Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i de l’IRBio.
El treball confirma les primeres evidències de zoonosi inversa relacionada amb la presència de bacteris Salmonella i Campylobacter d’origen humà en la fauna polar. Un dels senyals d’alerta ha estat, en concret, la identificació de soques de Campylobacter, que són resistents a la ciprofloxacina i l’enrofloxacina (antibiòtics d’ús habitual en medicina i veterinària).
«La descoberta de genotips de Campylobacter habituals en l’espècie humana o el bestiar ens va donar la pista definitiva per confirmar que l’home pot estar introduint patògens en aquestes regions tan remotes», detalla Marta Cerdà-Cuéllar, investigadora de l’IRTA-CReSA. «Aquestes soques de Salmonella i Campylobacter, que són causa habitual d’infeccions en els humans i el bestiar, no solen provocar brots de mortalitat en la fauna salvatge. Ara bé, els nous patògens emergents o invasors que arriben a poblacions altament sensibles —com la fauna antàrtica i subantàrtica— podrien tenir conseqüències devastadores i causar el col·lapse local i l’extinció d’algunes poblacions».
L’estudi mostra que el risc de zoonosi inversa és més elevat en àrees pròximes a les zones geogràfiques més habitades, com ara les illes Malvines (Falkland) o possiblement l’arxipèlag Tristan da Cunha. En aquest escenari, la connectivitat biològica entre comunitats antàrtiques i subantàrtiques a través dels ocells marins carronyaires és un factor que acceleraria la circulació dels agents zoonòtics entre els ecosistemes de diferents latituds. «Aquest podria ser el cas, per exemple, del paràsit subantàrtic Stercorarius antarcticus: un ocell marí carronyaire podria adquirir aquest patogen i estendre’l des de les latituds subantàrtiques fins a l’Antàrtida», detalla González-Solís.
El protocol del Tractat Antàrtic sobre Protecció del Medi Ambient estableix una sèrie de principis aplicables a les activitats humanes a l’Antàrtida per reduir la petjada humana en el continent blanc. Malgrat això, algunes àrees subantàrtiques —que també són l’hàbitat natural d’ocells com el paràsit subantàrtic o el petrell gegant— no estan protegides per la normativa protectora i podrien esdevenir la via d’entrada dels agents patògens als fràgils ecosistemes polars.
«Els nostres resultats indiquen clarament que cada cop és més fàcil que els humans puguin introduir agents patògens a les regions prístines de l’Antàrtida. En conseqüència, la introducció de patògens en els ecosistemes més remots de l’hemisferi sud podria ser una greu amenaça per al futur de la vida silvestre. És imprescindible, doncs, adoptar mesures de bioseguretat més estrictes per limitar els impactes humans a l’Antàrtida», indica Jacob González-Solís.
