La cerca de vida -o d’indrets habitables- fora del nostre planeta ha estat una de les grans fixacions d’una part de la comunitat científica durant dècades. D’una banda hi ha els radiotelescopis que, arreu del món, estan a l’aguait per si arriben senyals de ràdio d’intel·ligències alienígenes. De l’altra, els astrofísics i astrobiòlegs exploren les possibilitats de trobar planetes o satèl·lits que compleixin les condicions necessàries per al desenvolupament de la vida, és a dir, unes característiques semblants a les de la Terra.
Tradicionalment, la seva posició s’ha considerat importantíssima: han de ser dins la zona d’habitabilitat galàctica, lluny del centre de la galàxia i de les regions on es formen noves estrelles, i de l’estel·lar, amb condicions de radiació i lluminositat adequades. En un indret així, un planeta o lluna amb una massa d’entre 0,6 i 10 vegades la de la Terra i una pressió atmosfèrica de més de 6,12 hPa podria tenir aigua líquida a la superfície. Una mica més a prop, com passa a Venus, i l’efecte hivernacle convertiria el planeta en un infern; més lluny i, com a Mart, tota l’aigua es congelaria.
La recerca d’exoplanetes ha donat grans resultats gràcies al telescopi espacial Kepler, de la NASA. De moment hi ha una llista de gairebé 4.000 planetes. Alguns d’ells han resultat ser alhora rocosos i dins la zona d’habitabilitat, tot i que el més proper, que orbita Pròxima Centauri, ha resultat ser inhabitable a causa de les fulguracions de l’estel, que tenen grans efectes en la seva atmosfera.
Tot i això, l’interès en els cossos celestes amb possibilitats d’haver desenvolupat vida continua sent molt gran, i no només es centra en els planetes sinó, també, en les llunes. Un equip de la Universitat de Queensland, a Austràlia, ha estat observant sistemes solars llunyans, especialment les seves zones d’habitabilitat. Alguns planetes gegants, com passa al nostre Sistema Solar, podrien tenir llunes amb una mida i una massa semblant a la de Mart o la Terra, ideal per tenir i mantenir una atmosfera.
A la distància suficient de l’estrella més propera, el vent solar no l’erosionaria i, a més, el camp magnètic del planeta limitaria els seus efectes. Els investigadors australians han trobat un exoplaneta, Kepler 1625b, que podria tenir una lluna, però no han pogut confirmar-ne la presència per l’enorme distància que ens en separa.
Això fa que, tenint en compte les possibilitats actuals, haguem de tornar la nostra mirada a casa, al Sistema Solar. D’entre els cossos que orbiten el nostre astre, n’hi ha quatre que poden o podrien haver desenvolupat vida: a més de la Terra hi ha Mart, que podria haver-ne tingut fa uns 4.000 milions d’anys, quan es creu que tenia grans quantitats d’oxigen a l’atmosfera; i dues llunes que orbiten els gegants gasosos que es troben fora de la zona d’habitabilita estelar.
Una és Europa, que orbita al voltant de Júpiter, i l’altra Encèlad, un dels satèl·lits de Saturn. Totes dues tenen oceans sota la superfície a causa d’un fenomen diferent del que permet que n’hi hagi a la Terra. Per alimentar els processos químics que doten un planeta d’aigua i d’atmosfera, un planeta o lluna necessita energia, però hi ha altres maneres d’obtenir-ne a banda dels estels: l’atracció que exerceixen els gegants gasosos sobre les seves llunes també els en poden proporcionar. En el cas d’Ió, per exemple, la força de Júpiter fa que, malgrat la distància que el separa del sol, tingui una activitat volcànica altíssima.
De moment, Encèlad és l’opció més factible per mirar de trobar vida fora del nostre planeta. Aquest petit món, de només 500 quilòmetres de diàmetre, és observat atentament pels investigadors i ha rebut la visita de diverses sondes terrestres que n’han obtingut indicis cada cop més clars que, si a dia d’avui no hi ha vida, sens dubte n’hi podria haver.
Durant la seva missió, que va acabar el setembre de 2017, la sonda Cassini va passar a prop de la seva superfície glaçada i va observar un fenomen extraordinari i únic al Sistema Solar: grans raigs de vapor d’aigua i altres materials que són projectats cap a l’espai des de tot d’esquerdes situades al seu pol sud.
Les esquerdes d’on surt el vapor arriben fins a sota de la capa de gel, a un oceà que envolta la superfície rocosa de la lluna i arriba a tenir profunditats properes als 40km. Les característiques d’aquesta aigua, precisament, podrien permetre el desenvolupament de la vida a la lluna. En interactuar amb la roca calenta del llit oceànic, es podrien estar creant els nutrients ideals per a l’alimentació de les formes de vida més primitives que es coneixen.
En una de les seves darreres missions, la sonda Cassini va creuar els “gèisers” d’Encèlad i en va prendre mostres. Les anàlisis van indicar amb força la presència de fumaroles hidrotermals al fons de l’oceà, és a dir, indrets per on s’expulsa aigua escalfada per les altres temperatures del subsòl. A la Terra, la vida va començar va néixer en condicions molt semblants. Això no és suficient per afirmar que el satèl·lit hagi seguit el mateix procés.
De moment, se sap que l’aigua d’Encèlad es manté líquida. Gràcies a la sonda Cassini, també sabem que està en contacte amb el llit del planeta, que li aporta les sals i silici trobats a l’aigua analitzada. La gran pregunta, però, és si s’hi produeix un procés que té lloc a la Terra i que es coneix com a serpentinització. Al fons dels nostres oceans, l’aigua reacciona amb les roques calentes del llit, que contenen elements com ferro i magnesi. Quan aquests minerals incorporen molècules d’aigua a la seva estructura, alliberen àtoms d’hidrogen, un subproducte que alguns microorganismes fan servir com a font d’energia.
Les mostres d’Encèlad també contenen hidrogen i, tot i que continua sent només un indici, n’és un de molt important. Un dels grans dubtes d’aquesta troballa és l’origen d’aquest hidrogen. Tot i que la serpentinització és l’explicació més plausible, l’escalfament de roques meteòriques al fons del mar també podria donar resultats similars.
Les darreres mostres que la sonda va obtenir els raigs d’aigua de la lluna, però, van anar encara una mica més enllà en la constatació que, probablement, s’hi està produint la mateixa concatenació d’esdeveniments que van desembocar en l’aparició de la vida a la Terra: s’hi van trobar molècules orgàniques complexes basades en el carboni. Fins ara, només s’havien trobat al nostre planeta i en alguns meteorits.
Segons els investigadors, l’explicació més plausible per la seva formació també són les reaccions químiques entre l’aigua i la roca calenta del fons de l’oceà subterrani. Tot i que no és una prova definitiva de la vida a Encèlad, és un indici clar que n’hi podria haver. Tot i que a la Terra la majoria de molècules d’aquest tipus tenen un origen biològic, a Encèlad no ha de ser necessàriament així. Malgrat tot, en el “pitjor” dels casos, és a dir, que no provinguessin d’organismes vius, les molècules de carboni es consideren abiogenètiques, és a dir, precursores de la vida.
Prenent el nostre planeta com a exemple, de fet, els elements necessaris per a la vida són aigua líquida, energia, molècules orgàniques basades en el carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, fòsfor i sulfur. Els únics que no han estat trobats a Encèlad són, de moment, els dos darrers.
Després de 12 anys orbitant Saturn, la sonda Cassini es va quedar sense combustible. Per evitar la possibilitat que s’estavellés contra Encèlad i el pogués contaminar, el setembre de 2017 va ser dirigida cap a la superfície de Saturn. Els instruments que duia a bord, els millors de què es disposava quan va deixar la Terra el 1997, no estaven dissenyats per trobar vida. Aquesta tasca requereix fer servir espectròmetres d’última tecnologia, i alguns científics ja han proposat enviar-los al Encèlad l’any 2026.
La NASA ja ha aprovat una missió a Europa, on es creu que també s’hi poden estar produint processos de serpentinització. Amb una superfície de gel molt més gruixuda, però, l’aigua que arriba a l’espai podria ser molt poca. Aquest és el gran avantatge d’Encèlad: la situació sota la seva superfície és molt fàcil d’estudiar gràcies al material que sura a l’espai després de ser propulsat des de les seves profunditats.
Com la sonda Cassini, una nova nau només hauria de passar pel seu pol sud per obtenir les mostres necessàries. Els gèisers d’Encèlad són un regal pels astrobiòlegs, la millor oportunitat que han tingut mai d’estudiar la serpentinització i la formació de molècules orgàniques -i qui sap si l’origen de la vida- sense ni tan sols enviar una sonda que baixi a la superfície per prendre’n mostres. És per això que ja hi ha en marxa dos projectes destinats a respondre aquesta pregunta i que esperen veure la llum verda de la NASA.
D’una banda hi ha l’Enceladus Life Finder, una sonda molt més petita i més barata que la Cassini que tindria l’única missió d’analitzar el contingut dels gèisers per trobar elements i estructures químiques relacionades amb processos biològics. Amb espectròmetres de masses potents, si hi ha aminoàcids sota la superfície d’Encèlad podrien ser detectats, incloent els àcids grassos de les membranes de les cèl·lules bacterianes o els isoprenoides, que són a les membranes dels arqueobacteris, organismes que viuen als ambients més extrems de la Terra i s’alimenten de sucres, amoníac, ions de metalls, hidrogen, llum solar o carboni. Relacionant la composició química de l’aigua i la presència d’aquests aminoàcids es podria determinar si hi ha organismes vius a l’oceà d’Encèlad i, fins i tot, de quin tipus. El projecte va ser proposat a la NASA però no va ser seleccionat.
Un dels problemes per enviar una sonda petita és l’energia. La Cassini l’obtenia d’una bateria atòmica, que feia servir la calor de la desintegració del plutoni per proveïr-se d’electricitat. Aquests aparells, però, són molt cars, i l’energia solar està pràcticament descartada: Encèlad és a 1.400 milions de quilòmetres del Sol i la llum que hi arriba és un 1% de la que rebem a la Terra.
L’altra de les idees proposades és molt més ambiciosa: dur les mostres fins a la Terra per ser analitzades. Anomenada Life Investigation For Enceladus, té moltes coses en comú amb la missió Stardust de la NASA, que l’any 2006 va aconseguir dur a la Terra mostres d’un cometa. Emprant una matriu d’escuma de diòxid de silici batejada amb el nom d’aerogel, la sonda Stardust va volar a través de la cua del cometa i en va obtenir mostres. El més complicat seria evitar que els materials recollits es contaminessin en la reentrada o l’impacte a la Terra. Una operació així, a més, podria trigar 14 anys.
En qualsevol dels casos, si finalment es descobrís vida a Encèlad seria microscòpica i molt simple. Tot això, podria ser una revolució: no som capaços d’imaginar-nos quin tipus de vida hi ha. Les possibilitats són vastíssimes: podria no tenir cap tipus de semblança amb la de la Terra, fins i tot podria no estar basada en l’ADN i haver-se desenvolupat de manera totalment diferent. Fos com fos seria el descobriment científic més gran del segle i un dels més importants de la història de la Humanitat. És per això que els científics no deixen d’insistir que és imprescindible tornar a Encèlad i veure què més hi passa i què hi podem trobar.
