Les emissions de gasos d’efecte hivernacle provinent de l’ús de combustibles fòssils han crescut durant aquest 2018 -el segon any seguit- a causa del creixement de la demanda energètica, segons afirma el Global Carbon Project, una iniciativa impulsada per la Universitat de Stanford, als Estats Units. Tot i que durant temps s’havia pensat que les emissions ja havien arribat al seu màxim fa uns anys i que, en endavant, només podien mantenir-se estables o reduir-se, els augments dels darrers dos anys han demostrat que això era fals.
L’informe del Global Carbon Project, que ha estat publicat a la revista ‘Environmental Research Letters’, estima que les emissions de diòxid de carboni provinents de combustibles fòssils -el 90% de les emissions de les activitats humanes- han superat els 37.000 milions de tones aquest 2018, un creixement del 2,7% respecte l’any anterior i una acceleració considerable tenint en compte que, el 2017, havia cresgut un 1,6% respecte l’any anterior. Les emissions provinents d’altres fonts, com ara la desforestació, suposen aproximadament 4.500 milions de tones de diòxid de carboni extres. Segons afirma l’informe, la demanda global d’energia està creixent massa ràpid com per ser compensada per l’expansió de les renovables i les millors en eficiència energètica i, per tant, l’objectiu de mantenir l’escalfament global per sota de 2ºC s’allunya cada dia.
El consum de carbó, per exemple, està caient. Només als Estats Units i al Canadà, es fa servir un 40% menys que el 2005, a causa de la pressió per aconseguir generar energia amb fonts més netes com el gas natural, el vent i el Sol. Això no només està reduint les emissions de CO2 sinó que, a més, està salvant vides que s’haurien pogut perdre a causa de la pol·lució. Tot i això, les energies renovables continuen servint com a ajudes a les energies fòssils, no pas com a substitutes, i canviar això és fonamental si es vol continuar avançant. El desenvolupament d’alguns països, a més, també és un factor de risc a tenir en compte: a l’Índia, per exemple, on no tothom té accés a l’electricitat, les emissions han crescut un 6% a causa de la construcció de centrals energètiques de tots els tipus -renovables i fòssils- a gran velocitat.
La Xina és la principal responsable d’aquesta tendència en les emissions de diòxid de carboni. Després de quatre anys amb les emissions estabilitzades i sota la pressió de millorar la qualitat de l’aire, especialment a les seves ciutats, el país ha tornat a emprendre el seu ritme habitual. La demanda de ferro, acer, alumini i ciment xinesos ha augmentat gràcies al creixement econòmic i, alhora, una ralentització de l’economia domèstica ha fet que el país tornés a girar-se cap a fonts d’energia més barates, com ara el carbó.
Aquest retorn a patrons antics sembla una tendència arreu del món, però el cert és que, entre 2014 i 2016, les emissions es van mantenir estables malgrat el creixement econòmic gràcies a la reducció de l’ús del carbó de la Xina i els Estats Units i a l’expansió de les energies renovables. Així doncs, totes dues coses són compatibles, indubtablement. Durant la darrera dècada, de fet, 19 països, entre els quals els Estats Units, Dinamarca i Suïssa, van reduir les seves emissions alhora que les seves economies creixien. Les perpsectives actuals, però, no són gaire positives: si no hi ha cap catàstrofe econòmica, el 2019 les emissions tornaran a pujar malgrat que és extremadament urgent que reduim tant com sigui possible.
