Els tardígrads que Israel va enviar a la Lluna el 2019 van morir quan la nau es va estavellar

Tot i la seva increïble resistència, no devien suportar l'impacte. Això posa certs límits a les teories sobre la panspèrmia com a forma de propagació de la vida a l'Univers

Els tardígrads no només formen part dels organismes coneguts com a extremòfils, que poden viure en condicions on sembla impossible que res pugui resistir. Aquests petits animals, de fet, són probablement els més resistents de tots ells. Tal i com s’ha pogut comprovar durant els darrers anys, poden sobreviure a temperatures que van de properes al zero absolut (-273,15°C) a més enllà del punt d’ebullició de l’aigua i també als efectes del buit de l’espai o a dosis de radiació que serien mortals per a pràcticament qualsevol altre ésser viu. El que no devien poder resistir, però, és un impacte com el que va tenir lloc l’onze d’abril de 2019, quan la sonda israeliana Beresheet es va estavellar contra la superfície de la Lluna.

Entre moltes altres coses –com ara 30 milions de pàgines de dades, la Torà, una bandera israeliana o una còpia de la Declaració d’Independència del país–, la nau duia tardígrads a bord. Després de l’accident, l’estudiant de doctorat Alejandra Traspas, de la Universitat Queen Mary de Londres (Anglaterra) i el seu supervisor Mark Burchell, degà de la Facultat de Ciències de la Universitat de Kent, es van proposar saber si hi havia alguna possibilitat que haguessin sobreviscut. En un article a la revista ‘Astrobiology’ revelen que, tot i la seva resistència, molt probablement la pressió de l’impacte els va destruir a l’acte. Això, a més, també té implicacions per a les teories sobre la panspèrmia, que proposen que la vida s’ha escampat per l’Univers a base d’impactes meteòrics que contenien organismes vius.

Recreació d'un asteroide aproximant-se a la Terra.  | NASA
Recreació d’un asteroide aproximant-se a la Terra | NASA

Els investigadors van alimentar vint tardígrads amb molsa i aigua mineral i després els van posar en hibernació congelant-los durant 48 hores, cosa que fa reduir el seu metabolisme fins a un 0,1% del que és normal. Després els van col·locar a l’interior de bales de nylon i els van anar disparant a velocitats diferents, molt més altes que les d’una arma de foc convencional. Així és com van observar que els tardígrads poden sobreviure a xocs a velocitats superiors als 3.200km/h i a pressions momentànies de fins a 1,14 gigapascals –11.400.000 hectopascals quan, a la Terra, la pressió atmosfèrica mitjana és de 1.013,25–. Tot i aquesta resistència increïble, i que es calcula que la Beresheet es va estavellar a una velocitat inferior a la citada, la pressió de l’impacte devia ser molt superior i, per tant, els tardígrads no van sobreviure.

Així doncs, fins i tot en el cas d’uns animals tan espectaculars com els tardígrads, la mobilitat entre planetes té límits clars. La transferència de formes de vida a través de l’impacte de meteorits que en continguin no és gens senzilla però, és clar, tampoc no ha estat descartada. Si bé els meteorits que entren a l’atmosfera terrestre ho fan a velocitats properes als 40.000km/h, hi ha la possibilitat que algunes parts de la roca patissin pressions de xoc que un tardígrad podria suportar. A més, estem parlant d’una forma de vida pluricel·lular relativament complexa: en el cas dels bacteris, podrien suportar condicions encara més extremes.

Nou comentari