Les extincions massives són moments de destrucció de biodiversitat a una velocitat i una escala tan grans que poden fer desaparèixer famílies i grups sencers d’animals o de plantes. Alguns dels que han estat condemnats pel que sigui que hagi motivat l’extinció –meteorits, canvi climàtic, erupcions volcàniques…– aconsegueixen sobreviure però molt debilitats, esdevenint una mena de zombis evolutius que continuen vagant per la Terra. Aquests darrers casos, de fet, són molt més habituals del que es pensava fins ara, segons afirma un estudi elaborat per experts de la Universitat Penn State, als Estats Units, i que ha estat publicat a la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’. Algunes espècies no són totalment destruides per l’esdeveniment en sí però, en el món que el succeeix, tampoc no són capaços de proliferar.
Vestigis d’un món que ja no existeix però massa resistents com per desaparèixer amb facilitat. Segons l’estudi, aquest és el cas de 70 dels 134 ordres d’invertebrats marins antics que van examinar. Les anàlisis estadístiques del registre fòssil mostren que, en alguns casos, hi va haver una caiguda sobtada de la diversitat però l’ordre va sobreviure durant uns quants milions d’anys abans de desaparèixer completament. En altres casos, però, hi ha espècies que continuen tirant endavant, malgrat no tenir opcions de créixer, durant desenes o centenars de milions d’anys arribant, fins i tot, als nostres dies. Així, la idea de les extincions com a desaparicions sobtades queda parcialment en qüestió i hi ha raons per pensar que l’impacte total d’un d’aquests esdeveniments massius va molt més enllà dels fets que els provoquen del que es pensava fins ara.
L’existència d’aquestes espècies, que en anglès han estat batejades com a DWC –“Dead Clade Walking”, “Clade Mort Caminant”, en referència als condemnats a mort– podrien ser un patró macroevolucionari molt important, espècies que no estaven adaptades a les noves condicions però que van continuar existint mentre la resta d’espècies continuava el seu camí cap un altre costat. El problema, és clar, és que la seva manca de diversitat les fa més vulnerables als canvis que es produeixin en el futur, deixant-los a la corda fluixa. Un exemple extrem d’això, i també de l’èxit que poden tenir malgrat tot, són els coneguts com a “fòssils vivents”, animals que han sobreviscut a una o diverses extincions massives fins als nostres dies sense canviar practicament gens. De fet això, segons com, els podria convertir en guanyadors, ja que es podria considerar que són espècies tot-terreny, resistents a gairebé qualsevol cosa, des de fa centenars de milions d’anys.
