L’arribada d’una malaltia altament contagiosa des d’un indret llunyà i l’aparició de brots mortals que s’escampen ràpidament, infectant una part molt important de la població mentre, tot i que hi ha vacunes disponibles, hi ha qui dubta sobre si fer-les servir o no. Aquesta història, que pot resultar força familiar, és el resum d’un document que, digitalitzat i posat a disposició de tothom pels Arxius i Biblioteca Congregacionals de Boston, als Estats Units, tal com explica la cadena nord-americana NBC en un article a la seva pàgina web. Es tracta dels diaris del reverend Ebenezer Storer, de Cambridge, Massachusetts, entre 1749 i 1764, en una època en què la verola, que havia arribat a Boston el 1721 a bord d’un vaixell anglès, causava estralls entre la població. Abans, és clar, havia massacrat el nadius del continent americà, que no havien estat mai exposades a la malaltia fins l’arribada dels europeus.
La malaltia va ser eradicada a finals del segle XX després d’una campanya de vacunació amplíssima i que va començar a finals del mateix segle XVIII, quan el doctor anglès Edward Jenner va inventar la primera vacuna fent servir la verola de les vaques, menys virulenta. Abans d’això, però, es feia servir la inoculació, és a dir, introduir una petita quantitat del virus a la pell, un mètode conegut des de l’antiguitat i que, tot i que era més perillós, era millor que no pas esperar la infecció. Algunes persones, però, s’hi van posar en contra, fins al punt que el reverend Cotton Mather, un dels religiosos més influents i favorable a la inoculació, va patir un intent d’assassinat amb explosius el novembre de 1721, tal com explica Storer al seu diari. Aquest darrer, per la seva banda, donava gràcies a Déu per “qualsevol descobriment que s’hagi fet que alleugi la severitat de la malaltia” i demanava “la benedicció dels mitjans emprats”. Tot plegat una història que ressona en el que hem vist darrerament i que demostra que, al cap i a la fi, no hem avançat tant.
