Damià Barceló, director fundador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, un dels científics catalans més citats universalment i nomenat recentment Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, ha aprofitat el seu confinament per escriure i publicar un balanç de la pandèmia del nou coronavirus a la revista científica ‘Journal of Environmental Chemical Engineering’. El resultat és un article d’opinió profund, crític i contundent que ofereix un resum de solucions i troballes recents a partir dels estudis dels seus col·legues dels cinc continents. Més enllà de les aportacions, l’article de Barceló és un dels primers intents per resumir i integrar aspectes mediambientals i de salut humana referits al control del COVID-19, amb l’objectiu de servir no només per a científics sinó també per als mitjans de comunicació socials i la ciutadania. L’estructura dels temes abordats és sòlida: la incidència de la meteorologia i la qualitat d’aire en la transmissió del virus, l’ús de les aigües residuals que serveixen de guia per revelar l’escala del brot del COVID-19, l’anàlisi dels procediments actuals de desinfecció d’hospital i de les noves tecnologies més ecològiques i la relació de teràpies farmacològiques disponibles a l’espera que arribi la vacuna tan desitjada.
La incidència de la meteorologia en la transmissió del COVID-19 té estudis a favor (un realitzat a Wuhan) i estudis en contra (realitzat en 122 ciutats de la Xina) i un realitzat a Jakarta on el temps, l’alta mobilitat i l’alta densitat dels més de 9 milions d’habitants de la ciutat ha estat determinant en la ràpida propagació del virus. La qualitat de l’aire, en canvi, té unanimitat com a factor clau en l’expansió del COVID-19, tant al Nord d’Itàlia, on les infeccions degudes a la pol·lució de l’aire-humans són superiors a les infeccions entre humans. Un estudi sobre les ciutats de la Llombardia i Emilia Romagna indica que la pol·lució de l’aire ha fet més vulnerables les defenses de les persones més grans en el seu sistema respiratori i cardiovascular.
També l’estudi de Tobias/Querol destaca la millora immediata de la qualitat de l’aire després del confinament de Barcelona. I coincideix amb l’estudi de Yaron Ogen en la correlació entre els nivells de diòxid de nitrogen i el nombre de morts en 66 regions administratives a Itàlia, Espanya, França i Alemanya, un estudi sotmès a crítiques metodològiques, en contradicció amb un estudi similar fet a Taiwan. En canvi, hi ha una certa unanimitat en el factor pol·len com a tallafocs dels virus de la grip i similars, gràcies a un grup holandès amb més de quatre anys d’investigació sobre pol·len i grip. I suggereix alguna possibilitat del caràcter estacional del COVID-19.
L’Indicador d’Epidemiologia d’Aigües Residuals i el seu mètode WBE té el seu pioner en Christian Daughton, antic científic de l’EPA, l’Agència Americana de Protecció del Medi Ambient, un mètode que reivindica no només per al COVID-19, sinó per a futures epidèmies, perquè ja va permetre la primera detecció del COVID-19 en aigües residuals a Holanda, Austràlia i França. Altres estudis també reforcen el mètode WBE i la necessitat de desenvolupar nous tests en paper reactiu per detectar el virus directament en aigües residuals, perquè són unes eines potents i barates per a una ràpida diagnosi de patògens i la determinació de la transmissió de les infeccions i s’ha utilitzat en una gran varietat d’infeccions com la malària i diversos patògens.
La desinfecció d’hospitals i dels seus equips personals i sanitaris compta amb tècniques segures perfectament acreditades, però s’estan provant noves tecnologies més amigables amb les tendències ecològiques. Al mateix temps, en un estudi a l’hospital més gran de l’Iran, durant aquest últim mes de març, s’ha investigat l’aire de les habitacions de pacients amb COVID-19. Afortunadament totes les mostres recollides han estat negatives.
Les teràpies farmacològiques disponibles són l’avantsala de la desitjada vacuna, que van des de fàrmacs antivirals, antimalària i antiinflamatoris, passant, a la Xina i a l’Índia, amb un retorn a les plantes tradicionals per tractar el virus, fins a la utilització de diversos assaigs clínics seguint protocols basats en activitat in vitro o amb una experiència clínica limitada. No s’ha provat l’eficàcia de cap teràpia farmacològica. La llista és llarga: Cloroquina, Hidroxicloroquina, Lopinavir, Remdesivir, Favirapir, Azitromicina, Ivermectin, els NSAIDS o antiinflamatoris no esteroidals i els broncodilatadors, mentre s’espera la vacuna.
El COVID-19 restarà entre nosaltres per bastant de temps. Ara se sap molt més que fa pocs mesos, però encara es necessita fer molt més per solucionar aquesta amenaça global. Les mesures futures haurien d’incloure una vigilància més àmplia del medi ambient, tant de l’aire com de l’aigua, a més de la disponibilitat del ràpid biosensor ELISA, per protegir la població general i les aigües residuals. A Espanya fins ara el 15% de les persones infectades pel COVID-19 són metges i personal sanitari. Cal garantir la cadena de subministrament de PPE per reduir la mortalitat. Cal planejar estratègicament la manufactura global, accés, protecció i control de les cadenes de subministrament enfront de les inevitables retallades, l’augment de costos i l’acaparament nacional. En resum, encara hi ha molta feina per fer i tant de bo aquesta síntesi ajudi no només els científics sinó també el públic en general que vol saber una mica més sobre aquest nou i terrífic coronavirus que ens tindrà a tots enfeinats per bastant de temps en els anys que venen.
