Fa uns cent milions d’anys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Així es desprèn d’un article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. El treball revela la primera evidència directa de la relació de parasitisme entre àcars i dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a finals del Cretaci.
Un ambre trobat a Myanmar amb paparres del Cretaci
El nou treball es basa en unes peces d’ambre birmà del Cretaci que mostren una finestra oberta per apropar-se al món dels dinosaures amb plomes. En el treball, els experts analitzen una peça d’ambre birmà del Cretaci que contenia una paparra fòssil —un exemplar de Cornupalpatum burmanicum, una espècie extingida— enganxada a la ploma d’un dinosaure teròpode.
«Aquesta descoberta és molt significativa perquè és molt difícil trobar fòssils de paràsits xucladors de sang en associació directa amb les restes del seu hoste. A més, aquest espècimen de paràsit hematòfag és el més antic conegut fins ara de la relació de parasitisme entre artròpodes i vertebrats», explica el professor Xavier Delclòs (UB-IRBio). També signen l’article Enrique Peñalver (Institut Geològic i Miner d’Espanya, IGME), Ricardo Pérez de la Fuente (Universitat d’Oxford, Regne Unit), David Grimaldi (Museu Americà d’Història Natural, Estats Units), Antonio Arillo (Universitat Complutense de Madrid) i David Peris (Universitat Jaume I, UJI), entre altres experts.
Les paparres són paràsits que xuclen la sang, i poden afectar la salut dels éssers humans, el bestiar, els animals domèstics i la fauna silvestre. «No obstant això —explica Enrique Peñalver (IGME), autor principal del treball—, fins a l’actualitat no hi havia evidència científica sobre el seu rol al llarg de l’evolució». La curta vida de la complexa molècula d’ADN, a més, ha fet impossible la recuperació del material genètic del dinosaure, una sofisticada tècnica que ha inspirat pel·lícules d’èxit per recuperar els grans protagonistes de l’era secundària a la Terra.
Quan les paparres xuclaven la sang als dinosaures fa cent milions d’anys
La descoberta de plomes en el registre fòssil no és freqüent però s’hi han trobat restes ben identificades en jaciments arreu del món. «El registre fòssil ens diu que les plomes com les que s’han estudiat en el treball ja estaven presents en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar», explica Ricardo Pérez de la Fuente, investigador del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford.
«Per tant —continua—, malgrat no poder saber amb certesa quin tipus de dinosaure emplomallat estava parasitant la paparra, la datació de l’ambre birmà del Cretaci mitjà ens confirma que la ploma no pertanyia a les aus modernes, ja que van aparèixer molt més tard en l’evolució dels teròpodes, d’acord amb l’evidència fòssil i molecular actual».
Descobrint la paparra terrible de Dràcula
En una altra peça d’ambre birmà també s’hi ha trobat una paparra inflada de sang d’una família pròxima a la de C. burmanicum (vuit vegades més gran que els exemplars sense sang) que correspon a una nova espècie, Deinocroton draculi. A diferència de Cornupalpatum burmanicum, aquest nou àcar fòssil de la família extingida de paparresDeinocrotonidae —establerta també en aquest treball— no apareixia associat directament al seu hoste.
«No ha estat possible determinar la composició de la sang ingerida per aquesta paparra inflada. Dissortadament, el paràsit no es va submergir completament en la resina i el seu contingut es va alterar a causa de la deposició mineral», explica Xavier Delclòs, que és professor del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB.
No obstant això, l’aparició de restes de pèls especialitzats de larves d’uns escarabats —en concret, uns coleòpters dermèstids— adherides a les potes de paparres de la família Deinocrotonidae és un indici indirecte que apunta al fet que el dinosaure amb plomes, la paparra i l’escarabat haurien conviscut on els va atrapar la resina, possiblement dins d’un espai reduït comú. «La captura simultània de dues espècies de paràsits externs —paparres— és un fet extraordinari, i es pot explicar millor si es considera que són organismes que comparteixen un hàbitat comú, tal com fan algunes paparres en l’actualitat, que viuen en el niu de l’hoste o bé en les proximitats», conclou David Grimaldi, del Museu Americà d’Història Natural.
Tal com recorden els autors, les aus són l’únic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a l’extinció massiva de finals del Cretaci, mentre que avui en dia les paparres continuen parasitant i transmetent patògens a diferents éssers vius.
