Descobert el límit de la durada de la vida humana

Analitzant marcadors de la sang, un equip d'investigadors situa en 150 anys el màxim que pot viure una persona fins i tot si mai no pateix cap malaltia

Del Sant Graal fins a pocions diverses o canvis de cos, ja sigui a un d’orgànic o bé a un de cibernètic, la prolongació de la vida humana fins l’eternitat ha estat un dels grans temes de la ficció des dels inicis de la civilització humana. Només durant el segle XX, els avenços en higiene, medicina i tecnologia van aconseguir duplicar l’esperança de vida mundial fins més enllà dels 70 anys. La mort, però, continua sent impossible d’ignorar i, segons un estudi publicat a la revista ‘Nature Communications’, de moment no deixarà de ser així: la durada de la vida humana té un límit biològic ineludible. Fins i tot si tinguéssim una combinació de genètica i sort que fes que no patissim mai cap accident ni tampoc cap malaltia, l’envelliment acabaria fent que el nostre cos perdés la capacitat de mantenir-se i acabés fallant. Si això passés, en el cas més optimista, viuríem 150 anys.

Per arribar aquesta conclusió, un equip d’investigadors de la companyia Gero, a Singapur, van analitzar el ritme de l’envelliment de tres grans bases de dades nord-americanes, britàniques i russes, avaluant les desviacions sobre la salut estàndard fent servir els canvis en el recompte de les cèl·lules de la sang i el número de passes caminades cada dia. En tots dos casos van observar el mateix patró: a mesura que passen els anys alguna cosa, més enllà de les malalties, posava el cos en un curs de decadència imparable que feia que cap de les dues coses es mantingués estable. Amb aquest ritme de declivi, el màxim teòric que pot viure una persona és d’entre 120 i 150 anys, un rang d’esperança de vida on, fins ara, només ha arribat una persona, Jeanne Calment (1875-1997) que, amb 122 anys, és la persona que més temps ha viscut de què es té constància. La segona, Sarah Knauss (1880-1999) es va quedar a les portes dels 120 anys i, actualment, la persona més vella del món és la japonesa Kane Tanaka (1903), camí dels 119.

Jeanne Calment, la persona que més anys ha viscut | Arne Hendricks

Un altre descobriment fet pels científics de Gero és que, a mesura que passa el temps, la resposta del cos a qualsevol tipus d’impacte és més lenta i necessita més temps, una circumstància ben coneguda. La resposta fisiològica d’una persona jove per tornar a la normalitat després d’un problema és molt més ràpid, ja sigui per deixar de tenir febre o per recuperar una pressió sanguínia estable. El fet que dos indicadors tan diferents com el recompte de cèl·lules sanguínies i el de passes fetes pateixin un declivi tan semblant, a més, apunta a un ritme d’envelliment global que ho afecta absolutament tot de la mateixa manera. El punt d’inflexió, segons sembla, és entre els 35 i els 40 anys, quan es produeix un canvi fisiològic important que comença a ralentir visiblement la nostra capacitat de recuperació. És l’edat, per exemple, en què la majoria d’esportistes es retiren.

Viure bé és, com a mínim, tan important com viure molt | Marg / Wikimedia Commons

Així doncs, malgrat els avenços en medicina, els processos biològics es fan més lents amb el temps fins que, finalment, són incapaços de continuar mantenint-nos vius. Com haguem passat el temps que vivim, però, pot ser molt més important que la durada de la vida en sí. Aquest és l’objectiu de gran part de la investigació mèdica, que mira de reduir les malalties i el malestar no només per allargar la vida sinó, també, per empènyer els problemes cap al final de l’existència, duri el que duri. Aturar el procés d’envelliment continua sent un objectiu, és clar, i en aquest sentit, conèixer quin és el límit biològic natural d’una vida humana i quins marcadors en determinen el declivi pot ser molt útil per mirar de trencar-lo.

Nou comentari