Demostren que els humans ens vam domesticar a nosaltres mateixos

Un estudi de la Universitat de Barcelona identifica una xarxa genètica implicada en la trajectòria evolutiva del rostre i la prosocialitat de l’ésser humà que no s’ha trobat en els neandertals

Reproducció artística d'humans primitius

Reproducció artística d’humans primitius | Domini Públic

Un nou estudi de la Universitat de Barcelona revela la primera demostració genètica de l’autodomesticació humana, una hipòtesi que explica que els humans van desenvolupar un comportament més amigable i cooperatiu seleccionant els seus companys segons el caràcter. Els investigadors han identificat una xarxa genètica implicada en aquesta trajectòria evolutiva cap a la prosocialitat que també està relacionada amb la morfologia del rostre, i que no s’ha trobat en el genoma dels neandertals. La recerca es basa en experiments amb cèl·lules de la síndrome de Williams, un trastorn que provoca una morfologia facial característica i discapacitats cognitives, així com un caràcter normalment obert, simpàtic i de confiança.

La idea de l’autodomesticació data del segle XIX. Es creu que els trets anatòmics i de conducta cognitiva dels humans moderns, com la docilitat o una fisonomia gràcil, poden venir d’un procés evolutiu que tindria semblances significatives amb la domesticació dels animals. Estudis previs de l’equip de Cedric Boeckx van trobar gens coincidents relacionats amb trets de la domesticació entre humans i animals domesticats. L’objectiu del nou estudi era fer un pas endavant i trobar una demostració empírica de l’autodomesticació centrant-se en les cèl·lules de la cresta neural, una població de cèl·lules migratòries i pluripotents —capaces de formar tots els tipus de cèl·lules en un cos— que es formen durant el desenvolupament dels vertebrats. «Ja s’han proposat hipòtesis sobre un dèficit lleu de les cèl·lules de la cresta neural com a factor subjacent de la domesticació animal. Així doncs, ¿és possible que durant l’evolució els humans desenvolupessin una cognició més prosocial en comparació amb altres humans ja extingits com a conseqüència de canvis en les cèl·lules de la cresta neural?», es planteja Alejandro Andirkó, doctorand al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB que ha participat en l’estudi.

Esquelet i reproducció home de Neandertal al Museu Nacional de Ciència i Natura de Tòquio (Japó) | Photaro (CC)

Amb la finalitat de comprovar aquesta relació, els investigadors es van centrar en la síndrome de Williams, un trastorn específic amb trets comportamentals i cognitius rellevants per a la domesticació. La síndrome és una neurocristopatia, és a dir, una deficiència que es produeix durant l’embriogènesi en un tipus de cèl·lules específic: les cèl·lules de la cresta neural. Per a aquest estudi, els investigadors de l’equip de Giuseppe Testa van fer servir models in vitro de la síndrome de Williams amb cèl·lules mare de la pell. Els resultats van mostrar que el gen BAZ1B, de la regió del genoma que causa la síndrome de Williams, controla el comportament de les cèl·lules de la cresta neural: nivells més baixos de BAZ1B van conduir a una migració reduïda de la cresta neural, i nivells més alts van produir més migració.

Els investigadors van examinar aquest gen en el genoma de l’humà modern i arcaic. «Volíem entendre si les xarxes genètiques de les cèl·lules de la cresta neural es veien afectades en l’evolució humana comparant-les amb el genoma del neandertal», assenyala Cedric Boeckx. Els resultats mostren que BAZ1B afecta un gran nombre de gens que acumulen mutacions d’alta freqüència en les poblacions humanes i que no es troben en els genomes arcaics que hi ha disponibles. «Considerem que això significa que la xarxa genètica de BAZ1B és una raó important de per què la cara dels humans moderns és diferent comparada amb la d’altres avantpassats ja extingits, com els neandertals», diu Boeckx. «A grans trets, ens dona, per primer cop, la validació experimental de la hipòtesi de l’autodomesticació basada en la cresta neural», continua.

Aquests resultats obren la porta a la investigació sobre el paper de les cèl·lules de la cresta neural en la prosocialitat i altres camps cognitius, però també són els primers exemples d’un camp potencial per estudiar afirmacions evolutives. «Aquesta recerca és una de les primeres que ha fet servir tecnologia innovadora en un entorn clínic per entendre com els humans han evolucionat des de la separació amb els neandertals, i estableix la síndrome de Williams com una finestra única i atípica al neurodesenvolupament en l’evolució de les espècies», conclou Boeckx.

Nou comentari