Vint-i-set anys després de l’abolició de l’apartheid, Sudàfrica és lluny de ser un país amb equitat social. Un exemple clar d’això és Ciutat del Cap, on el 40% del seu milió de llars rep un subsidi per poder accedir als serveis bàsics de subministrament i sanejament d’aigua per manca de recursos econòmics. El sistema de d’abastament d’aigua a la ciutat és força complex. Es nodreix de sis embassaments, que depenen directament de les pluges, amb un volum suficient per garantir l’aigua a la ciutat durant dos anys. El sistema està dissenyat perquè només hi hagi dèficit greu dos de cada cent anys. No obstant, dos episodis de sequera han posat a prova el sistema durant els darrers quinze anys, generant una crisi molt greu entre 2015 i 2017.
El fenomen conegut com “El Niño”, relacionat amb els corrents oceànics i la diferència de temperatura al Pacífic, genera impactes a la climatologia de tot el planeta. En el cas de Ciutat del Cap, provoca uns sistemes d’altes pressions que redueixen considerablement les precipitacions a la zona. El 2016 va tenir lloc “El Niño” més intens que s’ha registrat mai i que, a l’àmbit acadèmic, és conegut com “El Niño Godzilla”. Va provocar un descens significatiu de les pluges que alimenten el sistema d’embassaments i, de retruc, una caiguda de les reserves durant tres anys seguits en què les precipitacions es van reduir fins a un 60%. L’estratègia de les autoritats per fer front a aquesta crisi tenia tres eixos: gestionar el nivell dels embassaments, reduir la demanda i incrementar l’oferta d’aigua disponible.
La clau de l’èxit en la gestió de la sequera va passar per la reducció efectiva de la demanda. A Ciutat del Cap, el 70% de l’aigua és per a ús domèstic, i és per això que es va prioritzar el treball sobre els ciutadans, amb accions de divulgació i d’altres més dràstiques que tenien un component de pressió social important. El volum d’aigua disponible es va reduir de 300 a 125 litres per persona i dia. Aquesta mesura, que es va aplicar de forma gradual, va anar acompanyada d’una forta campanya als mitjans que volia crear consciència del consum d’activitats quotidianes i s’hi posava límits. Així, prendre una dutxa de quinze minuts o estirar la cadena cinc cops al dia es va convertir en un luxe.
També es van imposar tarifes punitives als usuaris que sobrepassessin el consum assignat. A més, aquells qui s’excedien rebien una carta d’avís i, si reincidien, la companyia d’aigua els canviava el comptador d’aigua per un regulador de cabal, amb la despesa a càrrec del client. Aquests reguladors, ubicats al carrer, eren de color diferent, de manera que els veïns sabien qui no respectava les regulacions en l’ús de l’aigua, motiu de vergonya social. En cinc mesos es van instal·lar 60.000 reguladors. Seguint aquesta mateixa línia de pressió social, l’ajuntament va crear una web anomenada “City Water Map”, on cada casa de la ciutat apareixia representada d’un color diferent segons el seu consum d’aigua.
Una altra estratègia va ser buscar altres fonts d’abastament, però els esforços no van aconseguir canvis a curt termini. D’una banda, es va plantejar l’ús de plantes dessaladores, però l’operació era massa costosa i proporcionava uns volums d’aigua molt lluny de solucionar el problema. D’altra banda, es van explorar fonts d’aigua subterrània. Un aqüífer profund proper, que es calcula que conté mil milions de metres cúbics d’aigua, podria haver contribuït a millorar la situació. El ‘lobby’ ambientalista, però, s’hi va oposar perquè es troba en una zona sensible. Les autoritats continuen treballant en aquesta direcció, però, ja que un ús puntual de l’aigua d’aquest l’aqüífer podria millorar a la resiliència de Ciutat del Cap davant dels reptes a curt termini.
Finalment, una altra mesura, presa per a disminuir el consum d’aigua, va ser reduir la pressió dels sistemes municipals d’abastament. Segons les autoritats, aquesta acció tan senzilla va reduir notablement les pèrdues que hi ha als sistemes de distribució a través de males connexions, esquerdes o fractures, pèrdues a aixetes mal tancades…
Tot i que el pla de contingència per si els embassaments baixaven del 13,5% de la seva capacitat contemplava aturar el subministrament domiciliar i distribuir aigua a la població amb camions cisterna, a mitjans de 2018 les pluges es van normalitzar, incrementant les reserves d’aigua als embassaments. No obstant, la gestió de l’aigua domèstica va ser clau per apagar la set de Ciutat del Cap durant els anys 2017 i 2018, demostrant com l’ús d’aquest recurs és un procés holístic que, en aquell cas, va comportar la implementació de mesures d’anàlisi climàtica, hidrològica i d’aigua subterrània; hidràuliques, polítiques, econòmiques, socials i de comunicació.
Actualment, tot i la recuperació de les reserves, les autoritats procuren que el consum no torni als nivells anteriors i aprofitar la consciència generada. A més, s’està treballant una estratègia per la resiliència que contempla, entre d’altres, la reutilització de les aigües servides, una oportunitat important i més econòmica mesures com la dessalació. Actualment, només es reutilitza un 10% d’aquestes aigües per a irrigació de cultius.
A Catalunya, el consum d’aigua es força baix. La ciutat de Barcelona, per exemple, presenta un consum de 101 litres per persona i dia, una reducció del 23% respecte el de 1998. Aquestes dades indiquen un nivell de consciència molt alt, però això no elimina el risc de patir episodis d’escassedat d’aigua. Estem preparats, com a ciutadans, per enfrontar-nos a episodis severs de sequera en un futur proper?
Sergio Gil Villalba (Granollers, 1987) és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i MSc in Water Science and Engineering per l’UNESCO-IHE a Delft, Holanda. Professor convidat al Màster de Recursos Minerals i Riscos Geològics (UB-UAB) des de 2013. Ha desenvolupat projectes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics a Guatemala. Actualment és coordinador del programa de recerca en clima i hidrologia a l’Institut de Recerca sobre Canvi Climàtic (Guatemala) i candidat predoctoral amb el grup de recerca MAiMA de la Universitat de Barcelona, per fer recerca en processos de descontaminació d’aigües subterrànies.
